La Neus (O.)

Té el somriure molt dolç, els ulls negríssims i uns cabells llargs, també molt negres que cauen en cortina a banda i banda del seu rostre mes aviat rodó. Les dents, menjades per la nicotina, són d’un groc afros. Fuma tant que té les puntes dels dits cremades pel fum del tabac. Amb cinquanta anys, la seva expressió és la d’una nena joveneta amb els ulls molt grossos i brillants sempre extremadament oberts. Als llavis la mateixa expressió infantil contrasta amb les conques demacrades i els pòmuls ossuts però sorprenentment rosats: un rostre cansat de molts anys… una edat que no representa. Té la pell fina i estirada com d’una noia de vint anys: la Neus és una barreja agredolça de totes les edats, a la cara i a la figura, en el caminar i en el capteniment, en les maneres, en la forma d’enraonar i en el discurs del seu pensament. Nena, adolescent, noia i dona cansada.

Estava ingressada de feia poques setmanes a la “Secció d’Observancia” és a dir de pacients aguts. Medicada amb grans dosis d’haloperidol i altres fàrmacs psicotròpics, era difícil identificar els signes propis de la malaltia i separar-los dels efectes secundaris de les diferents medicacions que li van administrant.

Amb tu mai va ser agressiva. Al contrari, li agradava estar amb tu i  et demanava comunicació. Sempre va ser afable, comunicativa i afectuosa. Et venia a veure sovint al despatx de La Immaculada, i  fins i tot una tarda, es va presentar a casa teva. Era tanta la familiaritat amb que tractaves alguns malalts que en algun cas, com ara el d’ella, els vas donar la teva adreça i tot.

Recordes però amb recança un episodi que et va deixar ferit: passaves pel Pati Central de l’Hospital quan  vas veure molt de moviment a l’entrada de la Secció d’Aguts. Vas entrar-hi i vas assistir a una mena d’accés histèric de la Neus en el qual el nerviosisme del metge de guàrdia d’aquell dia, la seva angoixa, no et va deixar comprovar les possibilitats sedatives del silenci, del dolç contacte físic de les teves mans acaronant les seves i de l’amistat que t’hi unia. Mirar de comprendre el què us volia dir amb la seva agitació era, al teu parer, tot el que calia fer per ajudar-la a passar aquell mal pas. Posseïda per una angoixa incontrolable, la Neus gemegava i cridava tot agitant-se i rebotant sobre el seu llit i tirant-se per terra. Per a tu, alguna cosa estava tractant de dir-vos  i estaves convençut que el millor per a ella era esser conscients de la seva demanda i respondre-li amb contacte humà, físicament, amb carícies i mirades. Donar-li la mà. Mirar-la amb tendresa. Escolta-la amb paciència. Però no va poder ser així. El metge de guàrdia només lluitava en convèncer-la que li calia una injecció.

Al cap de més de tres quarts d’hora de cridar i de fer bots com una pilota sobre el llit, plorant i xisclant, esgotada físicament i destrossada de l’angoixa de no ser escoltada, accedí a la tossuda pressió del metge, i la van punxar.

-“Posa’m el Valium, Quim, posa’m-el” -va dir finalment, sanglotant, molt cansada, desfeta, anorreada. I lligada de peus i mans al somier del seu llit, s’adormí sense son sota els efectes de la droga.

El metge pogué respirar alleugerit, alliberat de la seva pròpia angoixa. Escrivint l’informe obligat pel seu cap laboral, esborrà del tot de la seva consciència les restes d’angoixa que poguessin quedar en el seu esperit després del mal moment passat.

Aquest dia et vas  acabar de convèncer que els tranquil·litzants d’acció ràpida  serveixen, molt més que per tranquil·litzar el malalt, per tranquil·litzar al metge. Per això escrivies: Tranquil·litzant químicament el malalt angoixat, desapareix immediatament l’ansietat que el metge sent per la seva impotència, la impotència de no saber donar pau a una persona íntimament revoltada.

Montserrat Alzina (T.O.)

Alta i escardalenca, prima i seca com el mànec d’una escombra, els braços i les cames extremadament llargs, rostre estireganyat i faccions anguloses, la Montserrat Alzina constitueix el prototipus de manual del biotip leptosomàtic de tan grata descripció pels savis psicopatòlegs de finals del segle XIX, els quals el relacionaven directament amb la sempre incompresa Esquizophrenia praecox.

Vista de lluny, quan la vaig veure per primer cop al capdavall del llarguíssim corredor del “Departament de Dones”, em va fer  pensar en una anguniosa figura d’alguna pel·lícula de terror. Solitària i misteriosa, semblava que travessés parets com un fantasma, quan amb moviments ràpids i silenciosos, saltant de puntetes, apareixia i desapareixia darrera dels pilars que sostenen el sostre altíssim de l’immens  túnel del departament. Tanta llargària humana articulada per un esquelet sense carns, vestida sempre amb uns pantalons que mai li eren prou ajustats, i l’aire masculí que desprenia i que la  distingia com una mena d’intel·lectual aristocràtica vinguda d’una altra època, em produien una certa inquietud.

Has de reconèixer que, almenys la primera vegada que la vas veure esmunyir-se com una ombra fugissera, travessant el corredor de banda a banda, molt ràpidament, per desaparèixer immediatament darrera  la porta de la seva Secció, et va fer basarda.

A mes a mes, observada de prop, la Montserrat Alzina és la imatge de la bruixa dolenta del conte de Hansel i Graetel i et va portar a fer-ne aquesta descripció truculenta. Però tot això només ho veies així abans que la coneguessis de més a la vora.

Quan et va arribar el moment d’enraonar-hi, l’aprensió i les temences van desaparèixer totalment per trasmutar-se en simpatia i franca admiració. Al cap d’una estona de conversa amb ella, vas veure que allà hi havia un cervell viu i despert, un cor noble, sensible i agraït. No es mostrava violenta ni agressiva. La seva veu no era fosca ni malignament tremolosa com es podia esperar d’una bruixa autèntica, sinó tot al contrari, clara i franca com la d’un company amic. Les seves paraules denotaven elegància, refinament i cultura.

Estranyament barrejat amb una aparent masculinitat hi ha un aire real de feminitat. Algun detall adorna sovint el seu coll llarg i sec, unes arracades discretes, un braçalet potser extremat però bonic, la brusa neta... tot en el seu aspecte extern expressa cura i sensibilitat, bona educació, un nivell social refinat.

Tantes qualitats, el seu elevat to de pensament, abstracte i alhora concret, les seves ocurrències surrealistes, la conversa divertida que sempre m’acabava proporcionant, han acabat per fer-me rendir a la grandesa de la seva personalitat. I ens hem fet fer molt amics.

Però la Montserrat pateix. En Martí, que fa molts anys li dedica moltes hores de la seva jornada laboral de psicòleg, ho sap molt be. Pateix una inquietud pregona i profunda, constant, basal. Pateix l’angoixa de saber-se dèbil com una criatura de bolquers en un món on és obligat de viure amb duresa. Es sap feble i sap que la seva situació de cara al futur, no és gens venturosa.

Amb els seus cinquanta quatre anys de vida, ha assolit el fràgil i inestable equilibri emocional i mental d’una adolescent tendra i insegura, potser menys encara: la immaduresa d’un infant desprotegit i molt vulnerable. La seva pell fresca, sense arrugues, li confereix un aspecte de noia molt mes jove del que realment és i denota aquest immadur desenvolupament de les seves potències. Els anys i anys de manicomi, d’electroxocs i de maltractes, no són un passat sòlid on poder recolzar-se psicològicament per afrontar el futur amb seguretat, il·lusió i optimisme. Amb tot, a la seva manera, lluita aferrissadament per tirar endavant, per seguir amb alegria, per concentrar les energies que es reconeix positives i posar-les en propòsits realitzables.

A la Montserrat li agrada escriure i en una de les seves “novel·letes” tan riques de reflexions sobre el pas del temps i la dignitat humana, ho diu amb claredat: “Todo ser que se precie ha de luchar noblemente: teniendo o consiguiendo, puedo llegar a la meta que yo me proponga”.

I encara hi afegeix unes curioses reflexions sobre la vida familiar i les funcions de cada rol: “Conviene al hombre guardar los juguetes. A la mujer le conviene dibujar, y al niño domèsico, domesticarle, y al que no lo és enseñarle a serlo”

La Montserrat posseeix una intel·ligència superior i un sentit de l’humor ple d’una fina ironia molt personal...

Però no sempre és així. A èpoques, malhumorada i decaiguda, es torna esquerpa, brusca, inaccessible, fins i tot agressiva i busca l’aïllament. Sap molt greu veure-la així tot i els esforços d’en Martí per animar-la i treure-la del pou on, sense que es sàpiga ben be perquè, de tant en tant s’enfonsa. Desapareix llavors, la rialla alegre que exhalen els seus llavis prims i s’apaga la llum d’intel·ligència dels seus ulls. Passa llargues temporades reclosa en el seu cau, una habitació individual a la qual no hi entra mai ningú, ni les dones de fer feines tan sols. S’hi tanca dies i setmanes i no en surt ni per menjar. Rebutja el menjar i el deixa intacte al peu de la porta de l’habitació que tanca per dintre. En aquests períodes desconfia de tothom. Es nega a parlar amb ningú i no accepta ni tan sols la visita d’en Martí, la persona amb mes ascendent sobre ella al manicomi. Passa dies sencers isolada i allunyada de tot. Setmanes senceres en les que probablement es pot convertir en la criatura de bolquers, o l’embrió fetal? que ella sent que és i que no la deixen ser. Potser, en aquests intervals, escriu i aleshores somnia en una barreja de mort i renaixença on pot sentir, en l’auto-destrucció,  que d’alguna manera reneix en forma d’un esser viu i cert, un ésser-en-el-món, una persona, la persona que voldria ser.

Quan es troba així, ...és quan el meu pensament crític s’enfila i em pregunto  que, si per a poder ser l’infant immadur que voldria ser, la Montserrat es vol amagar en un raconet del monstruós edifici que la societat li ha destinat perquè necessita fer- ho per sentir-se be, qui és qui per privar-li-ho, si ho fa de manera que no molesta ningú? Pot ser molt be que el que necessiti sigui esperar calladament entre pors i amargors, una mort real o fictícia que l’alliberi. Aleshores, qui és qui per prohibir-li aquests intents de trobar una solució  a les dificultats que per ella planteja el simple fet d’esser? Qui? i en nom de què? Qui ho sap si, d’aquesta manera que ella escull, tancant-se al nostre món, podria trobar més endavant una sortida bona per ella i harmonitzable amb el món. Qui ho sap? qui ho pot saber si no li deixem ni provar-ho?

I si ella no pot canviar i ha de ser “boja” tota la vida, no podria ser que, en  justa correspondència, fos el món, nosaltres els “sans”, els “normals” els qui canviéssim els nostres esquemes fixes, estereotipats i en el fons convencionals de com ens hem de comportar, sentir i interpretar la realitat, i respectar aleshores la seva manera de viure i de representar-se la realitat i el món.

La Montserrat és una boja autèntica, però és d’aquelles persones que em fan sospitar que la bogeria no és mes que un camí de realització personal i d’autonomia en la recerca de la identitat. Una manera de superar l’auto- destructivitat per tornar a començar de zero i  construir-se de nou un mateix, un nou jo, una manera de ser diferenciada i lliure. Perquè  en la seva incoherència aparent, s’hi trasllueix un domini de les regles d’una coherència potser més profunda o elevada. En els subterfugis críptics, hermètics, metafòrics i tan enrevessats del seu discurs trencat, hi descobreixes un saber profund i a la vegada senzill i poètic del món i la realitat.

La veritat és que li he agafat una gran simpatia i amb el temps sé que s’ha fet recíproca. Trobo meravelloses les novel·letes que escriu i que amb confiança m’ha deixat perquè pugui llegir-les amb calma. Són plenes de surrealisme, de valors morals i de troballes literàries sempre enginyoses, de judicis sobre fets i persones, imaginatius i a la vegada ponderats, ben cavilats, amb uns criteris personalíssims sobre l’ètica i l’estètica de totes les coses. Tot plegat, als meus ulls, a les meves orelles i al meu esperit, la Montserrat és una dona amb una forta personalitat digne del mes gran respecte i admiració. És per a mi una persona fascinant, l’amistat de la qual desitjo que segueixi creixent

Aquella tarda, després de la conversa sobre la Remedios, quan us vareu posar a parlar de literatura i dels seus escrits, et va regalar, com a mostra de l’afecte que et tenia, una de les seves novel·letes:

“LA PIMIENTA NEGRA ÉS”

Domingo- 9’horas menos 20 minutos

Com el seu inquietant i nerviós parpelleig - tic que amaga la transparència del seu mirar quan és serè - tota l’expressivitat de la Montserrat Azina, pretén, contínuament tallada i contradictòria, mostrar i amagar alternativament, amb interrupcions continues i instantànies, el contingut del seu pensament o de les seves emocions. No és gens fàcil conèixer-la. Mai no es mostra obertament a ningú. Només l’ha pots intuir a partir de petits detalls, de frases soltes, inacabades, de notes disperses que voluntàriament va dosificant, entre obscuritats expresses i amagatalls encobridors, de metàfores ombrívoles que et desorienten. Només si vas recollint amb paciència les dades a pinzellades escampades que et vol anar donant, pots anar copsant alguna cosa més general, essencial de la seva complexa i rica manera de ser.

Aquest tic nerviós als ulls que contínuament la fa parpellejar compulsivament, és expressió de la seva voluntat de ser “coneguda” d’aquesta manera. Molt poques vegades manté fixa, serenament, la mirada. Gairebé mai pots contemplar amb quietud el fons dels seus ulls, tal és la velocitat amb que els obre i els tanca amagant el que hi ha darrera el que molts consideren, les finestres de l’ànima, el ulls. La teva sospita és que així evita allò que els esquizofrènics contemplen amb pànic mortal: la invasió dels altres en la pròpia intimitat, en el propi jo indefens i vulnerable.

Tanmateix amb mi, algunes vegades , en moment ocasionalment cordials, els seus ulls m’han mirat ben oberts, quiets, amb calma. Aleshores hi he pogut veure la intel·ligència que hi resideix i una dolçor transparent i bondadosa... i un sofriment molt intens.

Va ser així un dia que estàveu cantant junts, tu amb la guitarra a les mans i ella demanant-te tal cançó o tal altra com si amb elles pogués desenterrar qui sap quins records de la seva vida, emocions oblidades. Li agradava molt cantar i s’hi divertia molt discutint amb tu detalls de la lletra o de la tonada que pel que sigui recordàveu diferents. Tots dos sou ben tossuts i la vostra tossuderia sempre acabava fent-vos riure. Aquest dia, al petit jardí de l’antic convent de les monges, es va entestar en convèncer-te que el veritable mot per a designar una guitarra no és aquest –guitarra- sinó el de “diii – i allargava exagaredamanet la “”i”, amb una estrident veu agudíssima – tarra”. “Diiiitarra”! xisclava com una boja (sic) trencant-s’hi de riure. Boja d’alegria. Amb aquest neologisme divertit -la guitarra es toc amb els dits- i la broma que hi vareu fer, vareu riure com criatures a l’edat de la poca solta.

Cantant junts, si en un moment donat, el text o una inflexió bonica de la melodia ens fa coincidir en una mirada d’intel·ligència, llavors és quan, vençut el tic nerviós, hi puc veure en el fons dels seus ulls aquella sensibilitat i aquell sofriment profund.

Poques vegades parlem gaire seriosament. El seu agut sentit de l’humor no permet grans solemnitats ni l’avorriment. Riem junts i ens ho passem pipa. La teva tendència a la seriositat amb ella no té camí.

Remedios Tejeda (M.R.)

Fa uns deu anys que està ingressada i diagnosticada, en la Història Clínica que se li obrí aleshores, d'Esquizophrenia Praecox.

Segons informa aquesta Història, el motiu principal de la seva reclusió va ser l'alta freqüència d'agressions contra mare i germanes.

Actualment té trenta anys, i malgrat els esforços que fa l'equip terapèutic de la Secció, no es troba un tractament adequat que doni sortida als seus confusos conflictes. El seu pronòstic, tot i haver-hi alguna esperança, és molt incert. Períodes molt curts de tranquil·litat i de relació social mes o menys acceptable, s'alternen inesperadament amb fases de violència i agressivitat. La seva, és una violència contra tot i contra tothom, malalts, monges, metges, psicòlegs, cuidadors i mecànics i mecàniques

Justifica les seves patacades, cops i agressions, explicant que sent unes veus que la insulten a ella o a la seva mare. Pel que sembla, quan sent aquestes veus, les atribueix a algú dels presents i no és capaç de controlar l'agressivitat que li desperten de tant que l’ofenen...

Vestida generalment amb un horrible davantal brut i vell, de quadres i dubtosos tons verds i grisos, sovint es replega en la seva cadira, amb el rostre molt tens i un rictus tibat al rostre que expressa la seva profunda amargor crònica. Creuant els braços sota les aixelles, encongida d'espatlles, mig arrupida endavant, mirant fixament a terra i amb una cama sobre l'altra, balanceja rítmicament i frenètica el peu que li queda a l'aire. És un reflex de la tensió continuada i poderosa que el seu esperit -i el seu cos- acumula i ha de suportar. En el moment més inesperat, aquesta tensió acumulada, es resol i s'allibera en un atac sorpresa, ràpid, incontenible, contra qualsevol de nosaltres o de les altres senyores que hi ha a la sala, autors imaginaris de les grolleries i insults que tant l'ofenen.

... Ningú no hi vol tractes. Viu en un aïllament afectiu absolut.

Qui pot dir que la coneix? El seu contacte amb la gent, l’única relació que té amb els altres, es redueix a les ocasions en les quals, obligada per les seves percepcions al·lucinatòries, busca la baralla. Aleshores, potser, en el fons, és quan la Remedios pot sentir l'alteritat, el contacte necessari amb l'altre per a sentir-se algú, per a sentir-se ella mateixa. Potser aleshores, satisfà, més que la necessitat de pegar, una aberrant, perversa,  narcisista necessitat de ser pegada, maltractada, és a dir, tocada. Per a sentir d’alguna manera que  és algú que efectivament viu. No ho sabem. Només és la interpretació que guiats per la doctora Mercedes Rios, la cap de la Secció, ens n’hem format...

CARN DE MANICOMI

...El mon intern de la Remedios és un món confús i molt complicat de sentiments contradictoris i sense nom. Pegant, demana ser pegada. Com més odia, més expressiu és el seu somrís, més cruel. Insultant, deu sentir que estima. Sofrint és sent reafirmada. Fent sofrir es castiga i es revenja.  Destruint, reafirma un jo molt dèbil. Per demanar compassió, amenaça. Un veritable caos d'incomunicació total amb els altres i amb ella mateixa. I així, viu sola i inadaptada entre inadaptats, incompresa i angoixada fins a l'extrem. Un drama humà, profondament trist, al qual no sabem trobar sortida.

I és que no hi ha, en la seva ment, un deliri estructurat on agafar-s’hi. La conspiració en contra seu és general i difosa, inconcreta. No hi ha uns fantasmes definits. Qualsevol, en qualsevol moment - només cal que sigui a la vora - pot encarnar el seu fantasma d'aquell moment. I aquell serà l'objecte de la seva relació, en el punt més alt de la seva pervertida capacitat de comunicar-se.

S'odia tant a si mateixa que necessita provocar l'odi en els altres per a que la castiguin amb duresa. Així alleugereix momentàniament el seu sentiment de culpa. Però immediatament torna a sentir-se culpable del que ha provocat i el cicle es tanca tornant a començar. Sense fi. Per sempre.

La percepció de la realitat, en termes generals i deixant de banda les veus que diu sentir, és normal, no distorsionat, com en els esquizofrènics de quadre típic. Els rostres i i les imatges de la televisió son interpretats com el que son i no com a ser fantàstics o símbols delirants, com passa amb molts esquizofrènics de la casa. La gent, per ella, som efectivament persones i la nostra vida real no és interpretada per ella en clau de deliri ni de paranoia estructurada. Comprèn el mon i les coses quotidianes sense distorsions però els seus conflictes mai no son verbalitzats. No els podem -ni pot, ella mateixa- identificar. Si mai li preguntem què li passa realment, el més expressiu que arriba a dir és : "que no sé si estoy loca o qué, que no sé qué me pasa". És una angoixa en estat brut, sense definició ni forma. Com si en realitat no hi hagués conflicte.

Perquè no hi ha metàfores, no hi ha deliri. L'únic temor que expressa explícitament és el d'acabar com totes aquelles "viejas sucias y asquerosas" que l'envolten. Aquest és el seu temor definit. I en canvi, segurament, fent una interpretació més profunda, una por molt més gran la té absolutament presa, bloquejada : la por a posseir una identitat, la por a ser...

Anar pel carrer amb ella, o en el metro, em provoca una sensació gran d’incomoditat: és com portar un pal al costat. Tibada i rígida com una senyora altiva i encarcarada, no pot caminar amb naturalitat, no mira res ni ningú. Té tanta por de les mirades de la gent, va tan tiessa, que atrau totes les mirades. Fa tot l’efecte que sent a la pell una amenaça constant de ser mirada, potser tocada, atacada, i és que ho sent vivament. El pànic li fa interposar una imaginària carcassa inerta i opaca entre el seu cos i els ulls de la gent. Si en aquests moments provo de parlar-hi, mirant de trencar, ni que sigui una mica, aquesta crosta impermeable que es construeix, respon amb una veu  tan fluixa, que ni la sento. Mou els llavis però el que diu és inaudible. Està morta de por. Parla de lluny, de molt lluny, fluixíssim. La por li escanya la veu.

Una incomunicabilitat total la separa cruelment dels altres i d'ella mateixa. Les seves barreres, externes i internes, son fortíssimes, denses, compactes com murs impenetrables. Dintre seu la parteixen en milers de laberints tancats, en departaments inconnexes... Per això el tracte amb ella és difícil, dur, forçat, incòmode.

La Remedios pateix una esquizofrènia amorfa, primària, sense la imaginació desbordant i fantàstica que tantes vegades adorna el discurs dels boigs. És una esquizofrènia sense poesia ni surrealisme. Només angoixa global, confusió sense mots, sentiments  sense nom, una fosca plena de forces estridents, de crits i d'esglais, de gemecs i de plors. Només por. I una tensió esgotadora per contenir la ràbia, una tensió de muscles en contracció contínua, d'extremitats encongides, immobilitzades, gairebé pètries. Una tensió mental i física que només esclata i s'allibera en les crisis incontrolades d'agressivitat i violència, per tornar-se a acumular, novament en les llargues estones de quietud nerviosa, pel seu cos sempre garratibat i  rígid, contingut,encadenat, vigilat, prohibit, negat.

Avui, la depressió, la intensa depressió on l'han conduit els fracassos terapèutics, l'han portat a tirar-se daltabaix del terrat del primer pis de la nostra Secció, al manicomi. Ha caigut al jardí on la Sra. Calvet cuida amb tant d'amor les seves flors i els seus incomptables gats. Només ha aconseguit trencar-se una cama. Les senyores comentaven que ha estat una llàstima que no s'hagi matat. Per la pau de la secció... i per ella mateixa. La crueltat del manicomi té aquesta manera d'expressar la compassió. Gairebé tothom de la casa esta convençut que l'única solució per a la Tejeda és la mort. Així de cru ho expressen moltes de les senyores: "Que la matin" - ha dit obertament la Carmeta Senalla, víctima freqüent dels cops de puny i esgarrapades de la desgraciada- que la matin, i reposarem. Nosaltres i ella".

Teresa Fuentebuena (C.V.)

Havia treballat en oficines militars i diplomàtiques durant la guerra civil i la post-guerra a Girona i al Rosselló. Havia tractat amb capitans generals i governadors, amb cònsols i amb refugiats. I amb espies i contra-espies. Domina la llengua anglesa – en dona classes a la Mercè, la companya de tardes que per fi m’han posat fa unes setmanes, ja era hora! - i parla i escriu correctament el francès. Fa mes de vint anys va ser ingressada aquí a l’Institut Psiquiàtric. En té més de cinquanta i ja no en sortirà.

És molt educada. En el seu parlar hi descobreixes de seguida intel·ligència i cultura. Quan conversa amb algú ho fa amb posats molt amanerats i amb una cortesia exagerada. Normalment és extremadament discreta i es relaciona molt poc amb la gent. Mai es fica en res ni molesta a ningú. Esquiva tant com pot el contacte amb els altres i si li busques conversa s’esmuny i fuig amb moviments ràpids i lleugers. Tota ella petitona, té una  carona de rateta que amaga la major part del temps darrera d’uns cabells deixats anar, grenyosos i despentinats. Quan mostra la cara, cosa que fa molt de tan en tan, ho fa amagant-se darrera un somriure forçat i fugisser. Sempre apressada, carregant amunt i avall bosses i paquets i mes bosses, mai té un minut per aturar-se i parlar amb ningú. Gairebé mai se la veu fent rotllana al voltant de l’estufa de closques d’ametlla, punt de reunió habitual en els mesos de fred, o davant del televisor, com fan la majoria de senyores. Si alguna vegada hi és  es situa en un racó apartat sense xerrar ni mirar-se ningú.

Al Club Social –n’és assídua perquè és addicta al cafè- sol seure en una taula solitària que hi ha al racó, darrera la taula de billar, en la penombra. Aquest és l’únic lloc on se la pot trobar més o menys quieta i reposada, tot i que no para de fumar tot fent ganyotes, gesticulant i parlant sola. Sí, és una persona molt xerraire, molt loquaç. Però sempre parla sola.

Si aconsegueixes aturar-la i parlar-hi, deixa anar una tirallonga de frases i exclamacions a tal velocitat que és impossible comprendre’n res. Així que acaba el seu incomprensible monòleg, rondinant, ple de queixes i protestes, s’acomiada ben de pressa però això sí, molt cortès, demanant disculpes. Al·legant excuses de feina - treballa al “costurero”- es disculpa de no poder seguir allargant la conversa.

Sovint sembla expressar que es sent acusada d’una cosa o altra i se’n justifica entre reverències  genuflexions histriòniques, mentre s’allunya amb posats que semblen voler dir “jo no hi puc fer res” o fins i tot explicitant “lo siento mucho pero no es asunto mio...”

És com un rata. La seva dèria en acumular andròmines fa pensar en la síndrome de Diògenes. Dedica la seva vida a la recol·lecció de trastos vells, deixalles i tota mena de coses llençades. Dintre del seu gruixut abric -amplíssim en relació a la seva reduïda talla- hi guarda de tot, des d’ampolles de vidre o de plàstic buides, fins el mes gastat i espellofat raspall de dents, cobert de ronya; bosses de plàstic  i tota mena de coses inútils. Ella mateixa, la seva tauleta de nit, la roba del seu llit, els ferros del seu somier, el seu armari , tot plegat constitueix un exemplar insòlit de contenidor humà. Com un drapaire d’ofici, busca i regira a les escombraries, als cubells de brossa, a les papereres, per tots els racons de les voreres del carrer i pels solars del barri... Nines trencades, burilles, encenedors usats, mocadors i drapots vells, boletes de paper d’estany, cintes, betes i fils podrits, cordills anuats, botons de totes mides, taps de coca-cola, llaunes, bidons d’oli..tot el que arreplega s’ho va posant entre el jersei i la brusa, o a sota la combinació, a les calces, als punys de l’abric, a les butxaques, sota el folre de la jaqueta, dintre dels mitjons i ho trasllada al magatzem general: el seu llit i el seu armari, per ... ves a saber! Tota ella és un contenidor ambulant, un servei de vintiquatre hores de recollida, transport i conservació de deixalles en col·lecció. Com si tingués una necessitat imparable d’incorporar i tenir ben a prop, tota la merda del món; o potser és tracta d’un desig de donar valor a tot el que el món menysprea? O potser sent una mena de satisfacció estranya sentint-se rica amb la misèria que els altres llencen?

És molt difícil  sondejar res del seu passat. Declina de seguida el tema i fuig d’estudi. Si li arrenques uns mots, sol parodiar les veus i escarneix la persona sobre la qual està parlant, amb teatralitat i reproduint els diàlegs que només insinua. Actuant com actua eludeix la comunicació franca : en el poti-poti dels diàlegs incoherents que fa veure que relata i que et confonen, no li costa gens canviar de tema.

Només en una ocasió vareu aconseguir arrencar-li quatre anècdotes del seu passat. Va ser en una de les entrevistes que com estudiant en pràctiques de psicopatologia, tu i dos companys de la facultat, hi vareu mantenir. Era una de les primeres vegades que trepitjàveu el manicomi. L’astorament que sentíeu no us va permetre copsar amb atenció tots els detalls de les seves explicacions. Per a vosaltres, principiants inexperts i joves, aquell era un discurs massa confús.

Éreu dos nois i una noia, tots tres amb l’imprescindible bata blanca dels estudiants en pràctiques, asseguts darrera una taula molt petita, en un quartet altíssim de sostre que volia ser un despatxet. De fet era el despatx de la psicòleg de la Secció. A l’altre cantó de la taula i més ensotada, en una cadira més baixa que les vostres, una dona petita i esgrenyada, aparentment intel·ligent i rica de vocabulari, expressiva i afectadament divertida, responia amb molts subterfugis les vostres -segurament impertinents i absurdes per ella- preguntes.

No quedava gens clar si l’any 44 va tornar a Girona d’on havia marxat durant  la guerra civil, o si se n’havia anat a Perpinyà a treballar pel Govern francès. Tot ho responia ambiguament, acceptant i desmentint a la vegada, afirmant i negant, canviant i modificant constantment les ja dubtoses dades que extrèieu i li exposàveu de la seva Història Clínica. Una Història Clínica vella i polsosa que es remuntava a uns 25 anys enrere, de quan va ser ingressada i que intentaveu infructuosament de fer quadrar amb el que ella explicava amb gran confusió.

Aquella dona us introduí en un galimaties d’espies i contra espies a l’entorn d’una història de pel·lícula que anava d’una amant del capità el nom de la qual ella havia de silenciar forçosament si no volia ser castigada. Hi havia camps de concentració, fugues i detencions, certificats de defunció negats, visats venuts i credencials falsificades. Un volcà d’informacions disperses i incoherents que us va deixar aclaparats. Ella, aquella estranya dona que teníeu al davant i que veieu per primera vegada a la vostra vida,  us responia amb explicacions indefinides que només havia estat una secretària, que picava a màquina, que feia d’intèrpret, que anotava cites a l’agenda i traduïa cartes. Que sempre havia estat treballadora i molt disciplinada, ordenada i, sobretot, innocent de qualsevol cosa que se li volgués imputar.

Es diria que la Fuentebuena és una dona paranoica que no pot ni vol sentir-se culpable. Tothom l’acusa però ella és innocent, no es considera responsable de res. Sigui el que sigui allò de que se la pugui acusar ella sempre ho ha fet tot per ordre d’algun superior, per obediència. Si al final, resultava que l’havien enganyat significava que tots eren traïdors però no pas ella. Quina culpa en tenia ella d’haver estat enganyada?

A la Secció, poques vegades crida, però quan ho fa és perquè esta emprenyada de debò i acostuma tenir raó. Algú s’ha excedit en l’aproximació als límits de la seva persona que ella marca amb tota claredat. Els límits d’una intimitat que no vol ser envaïda. Una frontera que només pots passar acceptant les seves condicions i amb el seu degut consentiment. Si no va així, la seva reacció és d’airada i justa indignació.

Descobrir-li els seus tresors, per exemple, es una intromissió en aquest intimitat tan recelosa. Els cuidadors o el personal sanitari només podem practicar-li un registre molt de tant en tant després d’haver discutit molt amb ella per convèncer-la de la necessitat de reduir el volum de “genero” del seu magatzem de rampoines. De vegades passen mesos abans no cedeix a concedir el permís. I el magatzem es va omplint a vessar.

Perquè ella mai no molesta ningú. Per això exigeix un tracte similar. Si algú gosa ser impertinent amb ella no triga gens en llençar-li de la seva llengua els mes ofensius improperis i insults. Des de “desgraciada ignorant i maleducada” fins a “gossa-vella-filla-de-puta” , és capaç de proferir tota una gamma ben variada de vituperis ofensius. Una cop ha descarregat la mala llet, fuig ràpidament pel forat de l’escala que puja als dormitoris o darrera la porta de sortida al corredor, per no allargar mes l’encontre. Mentre es va allunyant corredor enllà o escales amunt,  es queixa i lamenta, cridant sola i maleint-ho tot, rondinant de la gran paciència que  s’ha de tenir per suportar “totes aquestes boges malcriades”.

La Fuentebuena té també un punt de coqueteria, tot i que no ha semblat mai que busqués tenir relació amb cap home. Només que, amb tota la seva deixalleria incorporada, és molt presumida. De tant en tant apareix amb una flor a la solapa o amb estrambòtics ornaments als cabells. Es pinta les ungles i es posa arracades de creació pròpia que improvisa amb els seus tresors. És presumida. Quan està contenta fa uns posats de ”ai! mira’m i no em toquis” que ens sorprenen i ens fan gràcia de debò. Una piga graciosa que té sota els ulls maliciosos li dona un toc discret de picardia femenina, i ho sap. Però no és manifestament seductora ni sembla buscar ni necessitar ningú. En realitat és molt independent.

El contingut de les seves idees, els seus pensaments i el seu món afectiu, són un misteri per a tot l’equip, un enigma inquietant. No sabem res de la família ni d’amics, ni de ningú que vingui a visitar-la ni que hi tingui relació de cap mena. Ningú que la convidi per Nadal o simplement que vagi a buscar-la per sortir a passejar. Està sola al món. Només es té a si mateixa i a les seves estimades andròmines. S’ha quedat ben sola al món. No ho havia estat quan era lliure. Coneixia gent, càrrecs importants, amics  segurament, persones influents, comissaris, politics, militars, relacions, món. Quin cas de vida! Com i perquè es va operar aquest canvi radical? és impossible esbrinar-ho.

A la primavera, un dia, entrà al despatx, sobtadament, alçant un ram de flors enlaire, lligat amb un llardós cordill de plàstic i exclamà exultant : “La primavera ha venido, nadie sabe como ha sido”. I va marxar tot seguit, tal com havia entrat, feliç i alegre.

Carmen Medina

És  una de les poques senyores que tenen vaixella pròpia. Les altres, en general, mengen amb els plats vells i gastats de duralex que l’Administració proporciona a les seccions. Són uns plats que en un temps havien   estat transparents. A còpia de ratllades de forquilla i ganivet, de cullerades sorolloses, han adquirit una opacitat quasi completa que els dona un aspecte trist i precari de pobresa en comunitat.

La Carmen amb els guanys del seu treball –fa neteja i planxa roba en un parell de cases particulars, fora de l’Institut- s’ha proveït d’uns brillants i rutilants plats, vasos i copes de color verd que són el seu orgull i l’enveja de les seves companyes de taula.

Cada dia baixa de la seva habitació - té una habitació independent - cap a dos quarts de set, amb la seva vaixella particular i fent-ne tanta ostentació com pot, para el seu tros de taula amb perfecta ordre i simetria.

Aquests dies, malgrat l’abaltiment en que es troba, compleix igualment amb el seu ritual. Es tracta de seguir desmarcant-se d’aquell grapat de “noiets tocats del bolet” tal com ella qualifica les seves companyes de secció - per ella, totes les senyores de la Secció son “noiets”. Tot i no tenir gana, tot i no trobar-se bé, la Carmen vol seguir distingint-se de les altres i demostrar la seva superioritat econòmica guanyada amb l’esforç del seu treball. Amb les suors i les fatigues de l’anar i venir amb metro, cada dia, de les cases on treballa, es guanya un sou amb el qual es pot permetre tenir la -segons ella- millor vaixella del menjador. Tot i sentir en el seu interior el cuc verinós de la tristesa i la depressió, no vol renunciar al ritual quotidià  que la distingeix de la resta de pacients. La resposta breu i concisa de la Montserrat Alzina, doncs, no fa sinó donar sentit a la paradoxa: “Posa els plats, els coberts i la copa, i després no sopa, no té gana”.

La Carme quan es troba així, trista i decaiguda, explica somnis d’angoixa en els que és atacada per un estol de “fantasmes” violents, fantasmes que l’assetgen per maltractar-la, violar-la i fer-la patir. Els anomena així “fantasmes” i els hi atribueix una existència real, tangible. Està convençuda que existeixen de debò i sovint us acusa a vosaltres els cuidadors, de ser els qui promoveu els seus atacs nocturns i que en sou còmplices

De dia, però, no li fan cap por. Se’n riu d’ells... i de vosaltres que li envieu uns essers que, en el fons, acaba considerant inofensius.

De natural és una dona riallera i fresca. Sorda com una tàpia, ho interpreta tot com li dona la gana i els equivocs que en sorgeixen us fan riure a tots. Només a base de grans crits a l’orella aconseguiu rectificar alguna de les seves percepcions distorsionades.

Té una dèria extraordinària pels collarets de  bijuteria barata, d’un mal gust escandalós. Arracades, braçalets, perfums ofensius i potingues llefiscoses, omplen el seu dormitori. S’adorna i s’empolaina amb gran entusiasme i es troba tan “guapa” que la veritat és que ens fa contents de veure-la tan contenta i satisfeta.

La seva habitació és un autèntic aparador de joguets i nines emparifollades, records personals de tota mena i sobretot, moltes, moltes mares de deu fosforescents -de Lurdes i de Fàtima- i estampes de sants a les parets. Una macedònia esperpèntica i surrealista de pietat religiosa i frivolitat mundana.

És molt responsable en la seva feina i exageradament treballadora. Cada dia -perquè treballa tots els dies de la setmana, menys diumenges- arriba al vespre esgotada, havent ultrapassat el límit de la seva resistència física. Després, tot el que guanya s’ho gasta amb el capricis que li fan tanta  companyia.

Pel que fa les seves idees delirants, els seus “fantasmes” nocturns, és fàcil i divertit fer-la enfadar enrient-nos-en, però al final, bonhomiosa com és, acaba sempre dient amb tota tranquil·litat i despreocupació que tots plegats – nosaltres i els fantasmes – no som mes que una colla de “noiets tocats del bolet” i fa girar el dit al front com dient que a tots ens falta un cargol.

Va passar un època que es va enfonsar . Amb una expressió tristíssima  a la cara i arrossegant els peus sense esma, es negava a sortir del manicomi. Deixà d’empolainar-se i d’adornar-se amb penjolls i perfums i s’abandonà al sòrdid confort d’una bata de boatiné de color rosa i  sabatilles, per dedicar-se només a rondar armaris i dormitoris,  endreçant la roba i les sabates dels “nois”, planxant i rentant, seguint el típic ritual obsessiu que va aprendre de la “hermana”, la monja que abans de la renovació de personal, manava i disposava el dia a dia de la Secció.

Sortosament per ella – i per la nostra alegria- només una breu temporada caigué en aquest estat. Se’n va refer aviat  - ni la metge ni la psicòleg ni ningú, sap ben be com-  i va tornar a ser l’activa i afectuosa “noiet” de  sempre,  que us abraça i us fa regals, perquè ella té “més dinerets que tots els altres noiets tocats del bolet”.

El sintètic diagnòstic que en va fer la Montserrat Alzina, doncs, per desdramatitzat i senzill, no era gens equivocat. Senzillament el que li passava a la Carme Medina era que “posava els plats, els coberts i la copa i després, no sopava, no tenia gana”.

Ramón junto a Mercè, con el Romance donde se recoge su paso por el Mental

Entrevista al Dr. Joan Wulf

Yo vivía en Santiago de Compostela, antes de instalarme en Barcelona en el año 1961 con 23 años. Había creado un grupo antifranquista y trabajaba con las parroquias de las afueras de la ciudad. Por influencia de Vázquez Montalbán pasé al FLP-frente de liberación popular- de orientación marxista- cristiana. Junto con Jordi Borja, Manolo insistió en que en Barcelona la lucha política era más seria que el folclorismo madrileño. Había una creencia mía desde 1954, al trabar amistad con campesinos de Igualada pertenecientes a los Coros Clavé, vi que lo más serio y culto del país estaba en Barcelona.

      Pero quizás, sirva de mas orientación sobre tendencias mías, explicar que desde mis once años pensaba que todos estábamos colgados de un hilo y que íbamos cayendo hacia no sabía el qué, cuando nos moríamos. Pero también veía que había gente con enfermedades y que algunos se subían a los hombros de otros para estar más cómodos antes de caer-morir. Así que decidí curar y salvar a los que soportaban el peso de los otros, había que tirar al vacío a los abusadores. En ambas direcciones se apuntaba mi deseo de venir a Barcelona, porque además la psiquiatría era menos reaccionaria, menos franquista. Así que la revolución y la cura me esperaban en Cataluña.

     El venirme fue disgusto de madre y comprensión del padre, que me regaló 6 botellas de Alvariño con las que ” me abrirían puertas”. Él era alemán y se quedó en España al arruinarse su padre. Era culto, sabía 13 idiomas y de orientación luterana y se abrió camino.

     Mis primeros dos años los pasé en una clínica psiquiátrica de alto nivel situada en la zona alta de la ciudad. Eran 19 horas al día, vivía allí y entendí de qué iba eso de la psiquiatría para los pudientes. Los psiquiatras, detrás de los ricos, y con sus voces enfáticas eran lo que aquí se llama unos buenos cantamañanas. Es cierto que había pacientes muy seriamente enfermos, pero había un grupo, un espécimen que me es aún llamativo, y son series de mujeres infieles que los tales psiquiatras las diagnosticaban de trastornos psiquiátricos transitorios y lograban que no se repudiaran a las infieles y los matrimonios y quizás los vínculos empresariales no se afectasen. De los psiquiatras válidos, formados y formadores destaco junto a mi mentor, padre de mi formación y artífice del gran cambio posterior, del Instituto Mental, que fue Dr. Joaquín Fuster Pomar. Mi otro punto de referencia fue el Dr. Montserrat Esteve. Uno me llevó al mental cuando se encargó de su dirección y el otro me incorporó en el hospital clínico en la Sección de psicosomática de Medicina Interna del Dr. Pedro Pons. Representaba el equipo de psicosomática la psiquiatría avanzada frente a la Oficial de la Cátedra de psiquiatría del Dr. Sarró. La dejadez en el mental era evidente y las medidas represivas a los pacientes muy destacables: mal trato, inyecciones de azufre y trementina para que la fiebre y el dolor frenaran a los pacientes, lobotomías y comas insulínicos (cura de Sakel)que yo llegué a aplicar por mandato de los psiquiatras en la clínica del Dr. Fuster. Mas Fuster en el Mental bajó medicaciones, quemó las camisas de fuerza y habían médicos extraordinarios como Pedrosa, montaron laborterapias excelentes Mas adelante el Dr. Palet haría grupos terapéuticos y mas allá las asambleas de enfermos con todo el personal galonearon esos años. Se me hizo responsable de una Sección cuyos pacientes estaban aislados del resto de los hospitalizados por inquieto y peligrosos. Prohibí y vigilé que no se realizara maltrato alguno ni artefactos bárbaros de inmovilización. Contacté con Vicente antes de la sonora incrementación del personal, que se transformó en un entusiasta movilizador y cuidador de los miembros de esa sección que se llamó de San Jaime..Se montó un taller en la que se hacían caballitos de madera como los noruegos pero, yo creo, más bonitos, también muchas otras ideas se llevaron a cabo. Destaco estos caballitos porque yo y un enfermo los llevábamos a vender al Corte Inglés con su director entregado a nuestra “causa”. Su nombre como su hijo el Sr Salamanca aún suena en esa empresa.

     El proyecto de activación de los pacientes se basaba en la hipótesis de que lo que se llama deterioro psicótico no solo podría deberse a la propia evolución de la enfermedad y de la iatrogenia terapéutica, sino que existiría un deterioro por privación sensorial derivada del encierro. Estos enfermos tenían una media de tiempo ingresado de 23 años y el diagnostico del los 30 activados era de esquizofrenia paranoide. Salidas fuera de la institución, estancias de días en playas, montañas, juegos, la cooperativa que formamos, los juegos hasta el té o café de las 5 son ejemplos de esa actividad de dos años. Se pasaron las baterías de test de CI de organicidad presunta, agnosopráxicos bi y tridimensionales y otros. A los dos años de tal movilización se hizo el retest y se publicó en los anales de ST. Pau. Destaca la mejoría en los CI hasta 23 p. y la mejoría en toda la batería afasoagnsopráxicas y se demostró que tal test (Benson) había variado mejorando, mostrando por este lado, la no organicidad. Tal trabajo fue posible por el incremento de personal que realizamos La selección se hizo en los centros sociales dominada, entonces, por una izquierda no decolorada. Y el entusiasmo de los objetivos fue la fuerza vinculante con los pacientes que de encerrados por peligrosos eran capaces de un grado importante de autonomía y alegría. Existe una pequeña película de la movilización que entregue al Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris realizada por los dos entusiastas: Nuria Llavina y Jaime Virgili. Junto a actividades que hacían intervenir a la policía con alguna detención que nos ocurrió, hay un periodo que no se para de denuncias de alborotos, de encierros .Yo destacaría la unión que tuve la satisfacción con los médicos de Oviedo y de Madrid-c/Ibiza, y no tanto con los de aquí , que nos llevó a encerrar a los psiquiatras de todo el país en el Congreso de Benalmádena. Les hicimos oír lo que no querían, aunque lo supieran, el cómo estaba la psiquiatría. Se quedaron por mucho que el fascista Dr.Sarró nos llamase “terroristas intelectuales”.

    Y por aquí la demolición avanzaba, el dr.Palet haciendo un corro de la sardana alrededor de las máquinas y los médicos contratados dando las listas de los pacientes para trasladar a no se sabe dónde. Y nosotros tristes de la impotencia y del avance del proceso inmobiliario, Hasta mi amigo Pascual Maragall defendiendo la destrucción y enfrentándose a él el personal, entre la que destaco Marichu Eguillor. No servía, nada se siguió con aplauso de mis compañeros. Yo me marché porque el Director Abella me echo al negarme a dar la lista para el traslado, acusándole de falta de escrúpulos y de cobardía.

     Me incorporé al Servicio de Medicina Interna y llevé la dirección de la Unidad de Psicosomática. Nunca tuve ningún contratiempo con el Servicio de Psiquiatría a los que consideraba adecuadamente aunque de bien distinta ideología. Me pregunto qué es lo que me ha dado esa inmensa experiencia del Mental y me aparece la idea de que he sentido que la autenticidad si se tiene un objetivo claro, no solo da fuerza al camino, sino que hace nacer y persistir los vínculos de amistad incondicional con los que compartimos todo ello. No se trata de luchar por luchar, como adolescentes cualesquiera, se trata de ir hacia objetivos de evolución como el que hemos vivido, lo que si pasa es que si hay obstáculos protagonizados por aquellos que se suben a los hombros de otros, sí que es preciso luchar.

Entrevista Josefina Camprubi i Montserrat Sole

Amb  els testimonis de dues Treballadores  Socials , Josefina Camprubi en el Institut Mental i Montserrat  Sole en el Centre de Dia Pi i Molist, es desenvolupa la historia de la Psiquiatria, des de el primer treball per donar la categoria de “ciutadans” a les persones ingressades, amb el primer DNI, les primeres pensions que les permetia tenir els seus diners, el treball amb les famílies i la societat per a invitar-les a apropar-se a la part sana d`aquests/es malalts/es. Les sortides, les colònies, els treballs en empreses de fora…

Montserrat en el servei de Centre de Fia Pi i Molist, que s`aconsegueix amb la desaparició del hospital psiquiàtric, valora molt el treball extraordinari que es desenvolupa amb les persones ex-internades que passen a viure  a pisos assistits. Destaca també el treball que es fa com a equip, a on, sota la direcció del psiquiatra Doctor Josep Clusa, valorava tan les aportacions del personal cuidador,com les del personal d`infermeria, de treball social que la del mateix metge.

Ens parla de la primera Associació de Malalts Mentals ADEM i la primera de familiars AFAMCA.

Apareix el record emocionat de dues parelles que vam a enamorar-se i se les va a facilitar un pis assistit per conviure, una a l`època del mental i l´altre en la del centre de dia,  unió que encara es manté.  

                                         

Entrevista a Ramón Balcells

Ramón entra al mental a los 18 años junto a un gran número de personal con el que Sant Pau intenta tapar la denuncia que se había hecho sobre la venta fraudulenta que había realizado a una urbanizadora. Pasa 2 entrevistas, una técnica y otra política, en la que se le pide un compromiso para la lucha, que ya se había iniciado por parte de los trabajadores/as ante la destrucción del mental.
Entra de noche y la impresión fué tremenda, "miedo a que saliera a su paso algún loco de película". La buena acogida de compàñeros, y el entrar a su vez con un amigo, hizo que pudiera quedarse.
En el mental estaban  los partidos de izquierda, el PSUC, y los de extrema izquierda.  Habla de los encierros que se hicieron como lucha obrera antifranquista y una manera de entender el trastorno desde la antipsiquiatría.
Recuerda toda las controversias muy ricas que se desarrollaban entre todos/as, así como la formación psicoanalítica en el Chalet para entender <la alteridad>.

 A él le cuesta hablar de enfermedad mental, considera que hay una finísima frontera que separa la locura de la cordura, que por circunstamcias casuales somos personas cuerdas.

Entrevista a Laura Ollé

Laura en un principio acepta  trabajar en psiquiatría, porque está convencida de que todo el personal de sanidad debe conocer los componentes psicológicos del ser humano. Una vez que conecta con las personas afectadas de enfermedad mental, queda, siguiendo sus palabras, "enganchada".
Hubieron pacientes que la rechazaban i otras la cuidaban; una de ellas le daba siempre el muslo de poyo que le hacían en especial, mientras se frotaba las manos.

Descubrió sobre todo que no habían buenos ni malos, sino que todo el mundo tenía ambos componentes, partes buenas y malas.

entrevista Enric Falo

A los 20 años entra como asistente en el mental. Tenía familiares que habían sido tratados por enfermedad mental; a los 16 años repartía pastelitos en el Psiquiátrico de St. Boi; y en el Instituti de Enseñanza Media había tenido un profesor de filosofía que les hacía seminarios y les dió a conocer el pensamiento de Freud, del cual se enamoró. Todo ello le despertó el deseo de conocer el mundo de la mente.También participaba activamente del mundo político, que con la lucha por la reforma psiquiátrica apoyada por los vecinos de Nou Barris y la humanidad que se respiraba dentro del Manicomio, le hizo más digerible todas las dificultades.
Cuenta anécdotas de las asambleas de pacientes.
El Mental le dió apertura y mucha formación a todos los niveles. El Dr. Clusa le enseñó que a pesar de estar en contra con ciertos acuerdos con las instituciones, lo más importante para él era acompañar dignamente a laxs paxientes en su traslado haciéndolo más llevader.

 

 

Testimoni de Lourdes Saumell

Lourdes nos cuenta como entra a los 20 años en el Mental por casualidad, en vez de su madre que había pedido plaza, se la cede a ella. Cómo se enamora de aquellas personas, resaltando las horas que pasaban a su lado escuchando sus historias junto a otros compañero/as. De su labor se emociona al recordar las veces que había acompañado a morir a algunas de las pacientes, el vestido de noche que compró a una de ellas, por el que recibió una regañina por parte del médico de la sala, etc. Cuando el Mental desaparece acepta el trabajo de acompañar a aquello/as pacientes que se destinaron a pisos, nos habla de sus dificultades , mas también de su evolución. En otra etapa dentro del Centro Día se encarga sobre todo del Club, donde el Dr. Clusa acepta su propuesta junto a otro paciente de crear un grupo de teatro < La Trifulga dels Fútils>, que aún permanece. En estos momentos está despidiéndose de su vida laboral, dice no comparte la manera de hacer de la nueva psiquiatría, a quien califica de fría, impersonal y protocolaria; "Se acabó el acompañar a la gente en sus procesos de vida"

ENTREVISTA AL DR. VÍCTOR HERNÁMDEZ

El Dr. Víctor Hernández entra en el mental estando de Director el Dr. Fuster y vive las primeras acciones de reforma que emprende humanizando el espacio, bajando las ventanas, poniendo televisión en las salas de las secciones, etc. Mientras se está formando en la línea psicoanalítica comienza a desarrollar alguna psicoterapia con una de las pacientes que estaba en las celdas de castigo, ante las resistencias de la monja. Es una paciente que durante un tiempo pudo salir de alta. Cada navidades le envíaba una caja de zapatos con compartimentos en los que ponía en cada uno 3 productos diferentes de la tierra.
Destaca las relaciones de fuerte amistad que se generaron durante su estancia en la Institución.

Entrevista a Jesús Solozábal

ENTREVISTA A JESÚS SOLOZÁBAL

Jesús nos cuenta cómo a los 18 años entra a trabajar en el psiquiátrico. Él vive el contraste entre el abandono asistencial que se tenía en una de las secciones, con la evolución que ya se iniciaba en el resto de secciones, donde se trataban de manera individualizada a las pacientes.
Lo que más le impactó fué como personas tan destrozadas respondían con tantísimo afecto a los cuidados del personal. Es algo que no ha vuelto a encontrar. Considera que aprendió mucho, que le hizo más persona y, está contento de haber contribuído a una mejora radical de la asistencia psiquiátrica.

Entrevista a Maria Jesús Abadía

Maria Jesús (Jesusa como es por todxs conocida) nos cuenta cómo entra al Mental con 17 años en el turno de noche. Primero había estado haciendo prácticas como enfermera. Ella vive la última etapa del Departamento de Hombres, Toma parte activa en la Reforma Psiquiátrica, en el Desmantelamiento del Mental con el traslado de pacientes a otros hospitales psiquiátricos, transmitiéndonos la herida que se abrió tanto en el personal como en los enfermos y, por último su experiencia en el Centro de Día, primero como trabajadora asistencial y hasta el final como Coordinadora.

Entrevista a Ramón Manent

Ramón, compañero de la Sección de la Purísima, nos comparte su historia desde una doble vivencia, como personal que cuida, y algo después como enfermo mental, ingresado también por poco tiempo en un hospital psiquiátrico.

Como cuidador, destaca sobre todo la ternura de las pacientes, la cercanía y confianza que tenían, y las grandes posibilidades que se les abrieron en la época de la Reforma Psiquiátrica. Como paciente siente la soledad y, en ciertos momentos, la frialdad en el trato.
En la actualidad es un gran cantautor catalán.

Ramón compartiendo su canción sobre el mental

Entrevista a Ángels Vives i Jordi Marfà

     

                                              
                                   

  Nos explican su experiencia desde la visión de médicos residentes. Hablan de la identidad de pertenecer a "la misma camada", como en los veteranos que estuvieron en situaciones impactantes, este "Yo estuve allí", como un orgullo. Para ambos el mental ha fructificado en su relación como pareja y en las amistades.

Posteriormente ambos han trabajado en Centros de Salud Mental, Badalona y Sabadell.
Junto con otros profesionales impulsaron Espacios conjuntos de reflexión entre los distintos colegios , que dieron fruto a los Congresos Catalanes de Salud Mental, y posteriormente a la Fundación, de la que Àngels es Presidenta.
Jordi nos habla de la creación del Comité de Ética Asistencial, acreditado, desde el que han desarrollado protocolos sobre los Derechos de los Pacientes, se han opuesto al ingreso obligatorio ambulatorio y lo han ganado, han desarrollado unos opúsculos sobre las Contenciones mecánicas, que en el Mental casi no se daban.
Han creado una Escuela de Formación para Terapias Grupales de Familias.

Entrevista a Lali, Pepi y Segundo

 EXTRABAJADORS/ES DE LA CUINA

del Institut Mental de la Santa Creu

 

Pepi, Lali y Segundo nos cuentan cómo vivieron su trabajo dentro de la Institución Psiquiátrica, destacando sobre todo el sentimiento que tenían de pertenencia a "una gran familia" , en la que se integraban los compañeros de trabajo y los enfermos. También aparece el choque entre quien venía de un pueblo y las costumbres y actitudes de los intelectuales de ciudad, las anécdotas, etc...

Entrevista a Judit Farre

Realizada por Jaime Huertas

 

Judit nos cuenta cómo ha pasado por distintas fases en su vinculación con el mental. Primero como Prácticas de sus estudios de Enfermería en el Hospital de Sant Pau, después cubriendo suplencias hasta pasar a fija. Al mismo tiempo se encarga junto a otrxs compañerxs de la puesta en marcha de la sala de psiquiatría de Sant Pau, para volver al Centro de Día Pi i Molist en el que permanece hasta hoy en día.
Como excepcional relatar que quien la entrevista fué el compañero que la introdujo en la sala en su primer día de contacto con el hospital y su gran amigo, Jaime Huertas.

 

Entrevista a Carlos Tabbia

Carlos, nos explica su experiencia en el Mental como algo apasionante. Hace referencia a la formación que se imparte al personal, el desarrollo de las primeras terapias grupales, su admiración por el vínculo afectivo que se crea entre cuidadores y pacientes. Nos habla de cómo la persona con psicosis sabe organizar los espacios de enfermedad y de cordura acompañándolo de algunos ejemplos. Comparte las asambleas que se hicieron en alguna sección ante el desmantelamiento y del trabajo que realiza en el antes y el después de los pacientes, recorriéndose los hospitales donde fueron trasladados. Por último se hace carlo de la Coordinación de los pacientes que pasan a Pisos con soporte.
 

Carlos explicando sus vivencias en las fiestas de Nou Barris de este año