Té el somriure molt dolç, els ulls negríssims i uns cabells llargs, també molt negres que cauen en cortina a banda i banda del seu rostre mes aviat rodó. Les dents, menjades per la nicotina, són d’un groc afros. Fuma tant que té les puntes dels dits cremades pel fum del tabac. Amb cinquanta anys, la seva expressió és la d’una nena joveneta amb els ulls molt grossos i brillants sempre extremadament oberts. Als llavis la mateixa expressió infantil contrasta amb les conques demacrades i els pòmuls ossuts però sorprenentment rosats: un rostre cansat de molts anys… una edat que no representa. Té la pell fina i estirada com d’una noia de vint anys: la Neus és una barreja agredolça de totes les edats, a la cara i a la figura, en el caminar i en el capteniment, en les maneres, en la forma d’enraonar i en el discurs del seu pensament. Nena, adolescent, noia i dona cansada.
Estava ingressada de feia poques setmanes a la “Secció d’Observancia” és a dir de pacients aguts. Medicada amb grans dosis d’haloperidol i altres fàrmacs psicotròpics, era difícil identificar els signes propis de la malaltia i separar-los dels efectes secundaris de les diferents medicacions que li van administrant.
Amb tu mai va ser agressiva. Al contrari, li agradava estar amb tu i et demanava comunicació. Sempre va ser afable, comunicativa i afectuosa. Et venia a veure sovint al despatx de La Immaculada, i fins i tot una tarda, es va presentar a casa teva. Era tanta la familiaritat amb que tractaves alguns malalts que en algun cas, com ara el d’ella, els vas donar la teva adreça i tot.
Recordes però amb recança un episodi que et va deixar ferit: passaves pel Pati Central de l’Hospital quan vas veure molt de moviment a l’entrada de la Secció d’Aguts. Vas entrar-hi i vas assistir a una mena d’accés histèric de la Neus en el qual el nerviosisme del metge de guàrdia d’aquell dia, la seva angoixa, no et va deixar comprovar les possibilitats sedatives del silenci, del dolç contacte físic de les teves mans acaronant les seves i de l’amistat que t’hi unia. Mirar de comprendre el què us volia dir amb la seva agitació era, al teu parer, tot el que calia fer per ajudar-la a passar aquell mal pas. Posseïda per una angoixa incontrolable, la Neus gemegava i cridava tot agitant-se i rebotant sobre el seu llit i tirant-se per terra. Per a tu, alguna cosa estava tractant de dir-vos i estaves convençut que el millor per a ella era esser conscients de la seva demanda i respondre-li amb contacte humà, físicament, amb carícies i mirades. Donar-li la mà. Mirar-la amb tendresa. Escolta-la amb paciència. Però no va poder ser així. El metge de guàrdia només lluitava en convèncer-la que li calia una injecció.
Al cap de més de tres quarts d’hora de cridar i de fer bots com una pilota sobre el llit, plorant i xisclant, esgotada físicament i destrossada de l’angoixa de no ser escoltada, accedí a la tossuda pressió del metge, i la van punxar.
-“Posa’m el Valium, Quim, posa’m-el” -va dir finalment, sanglotant, molt cansada, desfeta, anorreada. I lligada de peus i mans al somier del seu llit, s’adormí sense son sota els efectes de la droga.
El metge pogué respirar alleugerit, alliberat de la seva pròpia angoixa. Escrivint l’informe obligat pel seu cap laboral, esborrà del tot de la seva consciència les restes d’angoixa que poguessin quedar en el seu esperit després del mal moment passat.
Aquest dia et vas acabar de convèncer que els tranquil·litzants d’acció ràpida serveixen, molt més que per tranquil·litzar el malalt, per tranquil·litzar al metge. Per això escrivies: Tranquil·litzant químicament el malalt angoixat, desapareix immediatament l’ansietat que el metge sent per la seva impotència, la impotència de no saber donar pau a una persona íntimament revoltada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada