dilluns, 20 d’abril del 2020

Montserrat Alzina (T.O.)

Alta i escardalenca, prima i seca com el mànec d’una escombra, els braços i les cames extremadament llargs, rostre estireganyat i faccions anguloses, la Montserrat Alzina constitueix el prototipus de manual del biotip leptosomàtic de tan grata descripció pels savis psicopatòlegs de finals del segle XIX, els quals el relacionaven directament amb la sempre incompresa Esquizophrenia praecox.

Vista de lluny, quan la vaig veure per primer cop al capdavall del llarguíssim corredor del “Departament de Dones”, em va fer  pensar en una anguniosa figura d’alguna pel·lícula de terror. Solitària i misteriosa, semblava que travessés parets com un fantasma, quan amb moviments ràpids i silenciosos, saltant de puntetes, apareixia i desapareixia darrera dels pilars que sostenen el sostre altíssim de l’immens  túnel del departament. Tanta llargària humana articulada per un esquelet sense carns, vestida sempre amb uns pantalons que mai li eren prou ajustats, i l’aire masculí que desprenia i que la  distingia com una mena d’intel·lectual aristocràtica vinguda d’una altra època, em produien una certa inquietud.

Has de reconèixer que, almenys la primera vegada que la vas veure esmunyir-se com una ombra fugissera, travessant el corredor de banda a banda, molt ràpidament, per desaparèixer immediatament darrera  la porta de la seva Secció, et va fer basarda.

A mes a mes, observada de prop, la Montserrat Alzina és la imatge de la bruixa dolenta del conte de Hansel i Graetel i et va portar a fer-ne aquesta descripció truculenta. Però tot això només ho veies així abans que la coneguessis de més a la vora.

Quan et va arribar el moment d’enraonar-hi, l’aprensió i les temences van desaparèixer totalment per trasmutar-se en simpatia i franca admiració. Al cap d’una estona de conversa amb ella, vas veure que allà hi havia un cervell viu i despert, un cor noble, sensible i agraït. No es mostrava violenta ni agressiva. La seva veu no era fosca ni malignament tremolosa com es podia esperar d’una bruixa autèntica, sinó tot al contrari, clara i franca com la d’un company amic. Les seves paraules denotaven elegància, refinament i cultura.

Estranyament barrejat amb una aparent masculinitat hi ha un aire real de feminitat. Algun detall adorna sovint el seu coll llarg i sec, unes arracades discretes, un braçalet potser extremat però bonic, la brusa neta... tot en el seu aspecte extern expressa cura i sensibilitat, bona educació, un nivell social refinat.

Tantes qualitats, el seu elevat to de pensament, abstracte i alhora concret, les seves ocurrències surrealistes, la conversa divertida que sempre m’acabava proporcionant, han acabat per fer-me rendir a la grandesa de la seva personalitat. I ens hem fet fer molt amics.

Però la Montserrat pateix. En Martí, que fa molts anys li dedica moltes hores de la seva jornada laboral de psicòleg, ho sap molt be. Pateix una inquietud pregona i profunda, constant, basal. Pateix l’angoixa de saber-se dèbil com una criatura de bolquers en un món on és obligat de viure amb duresa. Es sap feble i sap que la seva situació de cara al futur, no és gens venturosa.

Amb els seus cinquanta quatre anys de vida, ha assolit el fràgil i inestable equilibri emocional i mental d’una adolescent tendra i insegura, potser menys encara: la immaduresa d’un infant desprotegit i molt vulnerable. La seva pell fresca, sense arrugues, li confereix un aspecte de noia molt mes jove del que realment és i denota aquest immadur desenvolupament de les seves potències. Els anys i anys de manicomi, d’electroxocs i de maltractes, no són un passat sòlid on poder recolzar-se psicològicament per afrontar el futur amb seguretat, il·lusió i optimisme. Amb tot, a la seva manera, lluita aferrissadament per tirar endavant, per seguir amb alegria, per concentrar les energies que es reconeix positives i posar-les en propòsits realitzables.

A la Montserrat li agrada escriure i en una de les seves “novel·letes” tan riques de reflexions sobre el pas del temps i la dignitat humana, ho diu amb claredat: “Todo ser que se precie ha de luchar noblemente: teniendo o consiguiendo, puedo llegar a la meta que yo me proponga”.

I encara hi afegeix unes curioses reflexions sobre la vida familiar i les funcions de cada rol: “Conviene al hombre guardar los juguetes. A la mujer le conviene dibujar, y al niño domèsico, domesticarle, y al que no lo és enseñarle a serlo”

La Montserrat posseeix una intel·ligència superior i un sentit de l’humor ple d’una fina ironia molt personal...

Però no sempre és així. A èpoques, malhumorada i decaiguda, es torna esquerpa, brusca, inaccessible, fins i tot agressiva i busca l’aïllament. Sap molt greu veure-la així tot i els esforços d’en Martí per animar-la i treure-la del pou on, sense que es sàpiga ben be perquè, de tant en tant s’enfonsa. Desapareix llavors, la rialla alegre que exhalen els seus llavis prims i s’apaga la llum d’intel·ligència dels seus ulls. Passa llargues temporades reclosa en el seu cau, una habitació individual a la qual no hi entra mai ningú, ni les dones de fer feines tan sols. S’hi tanca dies i setmanes i no en surt ni per menjar. Rebutja el menjar i el deixa intacte al peu de la porta de l’habitació que tanca per dintre. En aquests períodes desconfia de tothom. Es nega a parlar amb ningú i no accepta ni tan sols la visita d’en Martí, la persona amb mes ascendent sobre ella al manicomi. Passa dies sencers isolada i allunyada de tot. Setmanes senceres en les que probablement es pot convertir en la criatura de bolquers, o l’embrió fetal? que ella sent que és i que no la deixen ser. Potser, en aquests intervals, escriu i aleshores somnia en una barreja de mort i renaixença on pot sentir, en l’auto-destrucció,  que d’alguna manera reneix en forma d’un esser viu i cert, un ésser-en-el-món, una persona, la persona que voldria ser.

Quan es troba així, ...és quan el meu pensament crític s’enfila i em pregunto  que, si per a poder ser l’infant immadur que voldria ser, la Montserrat es vol amagar en un raconet del monstruós edifici que la societat li ha destinat perquè necessita fer- ho per sentir-se be, qui és qui per privar-li-ho, si ho fa de manera que no molesta ningú? Pot ser molt be que el que necessiti sigui esperar calladament entre pors i amargors, una mort real o fictícia que l’alliberi. Aleshores, qui és qui per prohibir-li aquests intents de trobar una solució  a les dificultats que per ella planteja el simple fet d’esser? Qui? i en nom de què? Qui ho sap si, d’aquesta manera que ella escull, tancant-se al nostre món, podria trobar més endavant una sortida bona per ella i harmonitzable amb el món. Qui ho sap? qui ho pot saber si no li deixem ni provar-ho?

I si ella no pot canviar i ha de ser “boja” tota la vida, no podria ser que, en  justa correspondència, fos el món, nosaltres els “sans”, els “normals” els qui canviéssim els nostres esquemes fixes, estereotipats i en el fons convencionals de com ens hem de comportar, sentir i interpretar la realitat, i respectar aleshores la seva manera de viure i de representar-se la realitat i el món.

La Montserrat és una boja autèntica, però és d’aquelles persones que em fan sospitar que la bogeria no és mes que un camí de realització personal i d’autonomia en la recerca de la identitat. Una manera de superar l’auto- destructivitat per tornar a començar de zero i  construir-se de nou un mateix, un nou jo, una manera de ser diferenciada i lliure. Perquè  en la seva incoherència aparent, s’hi trasllueix un domini de les regles d’una coherència potser més profunda o elevada. En els subterfugis críptics, hermètics, metafòrics i tan enrevessats del seu discurs trencat, hi descobreixes un saber profund i a la vegada senzill i poètic del món i la realitat.

La veritat és que li he agafat una gran simpatia i amb el temps sé que s’ha fet recíproca. Trobo meravelloses les novel·letes que escriu i que amb confiança m’ha deixat perquè pugui llegir-les amb calma. Són plenes de surrealisme, de valors morals i de troballes literàries sempre enginyoses, de judicis sobre fets i persones, imaginatius i a la vegada ponderats, ben cavilats, amb uns criteris personalíssims sobre l’ètica i l’estètica de totes les coses. Tot plegat, als meus ulls, a les meves orelles i al meu esperit, la Montserrat és una dona amb una forta personalitat digne del mes gran respecte i admiració. És per a mi una persona fascinant, l’amistat de la qual desitjo que segueixi creixent

Aquella tarda, després de la conversa sobre la Remedios, quan us vareu posar a parlar de literatura i dels seus escrits, et va regalar, com a mostra de l’afecte que et tenia, una de les seves novel·letes:


“LA PIMIENTA NEGRA ÉS”
Domingo- 9’horas menos 20 minutos

Com el seu inquietant i nerviós parpelleig - tic que amaga la transparència del seu mirar quan és serè - tota l’expressivitat de la Montserrat Azina, pretén, contínuament tallada i contradictòria, mostrar i amagar alternativament, amb interrupcions continues i instantànies, el contingut del seu pensament o de les seves emocions. No és gens fàcil conèixer-la. Mai no es mostra obertament a ningú. Només l’ha pots intuir a partir de petits detalls, de frases soltes, inacabades, de notes disperses que voluntàriament va dosificant, entre obscuritats expresses i amagatalls encobridors, de metàfores ombrívoles que et desorienten. Només si vas recollint amb paciència les dades a pinzellades escampades que et vol anar donant, pots anar copsant alguna cosa més general, essencial de la seva complexa i rica manera de ser.

Aquest tic nerviós als ulls que contínuament la fa parpellejar compulsivament, és expressió de la seva voluntat de ser “coneguda” d’aquesta manera. Molt poques vegades manté fixa, serenament, la mirada. Gairebé mai pots contemplar amb quietud el fons dels seus ulls, tal és la velocitat amb que els obre i els tanca amagant el que hi ha darrera el que molts consideren, les finestres de l’ànima, el ulls. La teva sospita és que així evita allò que els esquizofrènics contemplen amb pànic mortal: la invasió dels altres en la pròpia intimitat, en el propi jo indefens i vulnerable.

Tanmateix amb mi, algunes vegades , en moment ocasionalment cordials, els seus ulls m’han mirat ben oberts, quiets, amb calma. Aleshores hi he pogut veure la intel·ligència que hi resideix i una dolçor transparent i bondadosa... i un sofriment molt intens.

Va ser així un dia que estàveu cantant junts, tu amb la guitarra a les mans i ella demanant-te tal cançó o tal altra com si amb elles pogués desenterrar qui sap quins records de la seva vida, emocions oblidades. Li agradava molt cantar i s’hi divertia molt discutint amb tu detalls de la lletra o de la tonada que pel que sigui recordàveu diferents. Tots dos sou ben tossuts i la vostra tossuderia sempre acabava fent-vos riure. Aquest dia, al petit jardí de l’antic convent de les monges, es va entestar en convèncer-te que el veritable mot per a designar una guitarra no és aquest –guitarra- sinó el de “diii – i allargava exagaredamanet la “”i”, amb una estrident veu agudíssima – tarra”. “Diiiitarra”! xisclava com una boja (sic) trencant-s’hi de riure. Boja d’alegria. Amb aquest neologisme divertit -la guitarra es toc amb els dits- i la broma que hi vareu fer, vareu riure com criatures a l’edat de la poca solta.

Cantant junts, si en un moment donat, el text o una inflexió bonica de la melodia ens fa coincidir en una mirada d’intel·ligència, llavors és quan, vençut el tic nerviós, hi puc veure en el fons dels seus ulls aquella sensibilitat i aquell sofriment profund.

Poques vegades parlem gaire seriosament. El seu agut sentit de l’humor no permet grans solemnitats ni l’avorriment. Riem junts i ens ho passem pipa. La teva tendència a la seriositat amb ella no té camí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada