EL FILL DEL FORNER (notes de l’entrevista)
El Ricard va néixer el 1932. Té noranta anys. Dona gust parlar amb ell. És un home expressiu que s’explica molt bé.
Recorda la seva infantesa al barri.
Recorda que vivia al número 101 del passeig Pi i Molist. “llavors ningú en deia així. Era el passeig del manicomi”. Ara viu al número 31 del mateix carrer “No m’he mogut mai del barri”.
Recorda que el seu pare era el forner del Mental. “Molt treballador. Es passava la nit allà i de dia havia de dormir” “el manicomi era molt bonic. Era com un palau” I descriu perfectament el jardí de l’entrada i el bust del Pi i Molist al mig.
Recorda que tots els diumenges hi anaven a missa, i al teatre, i al cinema, i a veure els pessebres per Nadal “Quins pessebres” i les processons i les flors per Corpus.
Recorda que allà era com casa seva. Que els bojos eren amics. Que es relacionaven amb normalitat. Que molts dies anava a buscar el pare quan sortia de treballar. Que també era amic del fill de l’altre forner.
Recorda que quan, de nens, estaven malalts els anaven a visitar els metges del Mental “eren allà mateix”.
Recorda la tartana que acostava treballadors i famílies des del manicomi fins als Quinze, on parava el tramvia. “Jugàvem a penjar-nos-hi al darrere. Fins que, si érem molts, el conductor notava que el carro baixava massa i ens escridassava”
Quasi tos els records són dels anys trenta, sobretot entre el trenta sis i el trenta nou. “Ja era més grandet. Tenia cinc o sis anys” Als set anys el seu pare va morir afusellat, com a conseqüència de la denúncia d’un company “El pare parlava molt però era molt bon home. Era pólvora mullada. Es veu que algú va voler-se posar galons”
Després, durant la postguerra, la gana i l’adolescència van fer que amb la colla d’amics alguns cops entressis al mental a agafar menjar.
“El pare ja no hi era, em vaig posar a treballar, l’any 55 em vaig casar i el manicomi va deixar de protagonitzar la meva vida.
La seva filla recorda especialment els anys setanta, quan els residents van començar a sortir “Al començament tenia molta por. Eren estranys, cridaven, caminaven malament. Aviat em vaig adonar que l’únic que volien era tabac” “El mestre Udina sempre anava amb un clavell a la solapa” “Una malalta va anar a fer neteja a casa d’una veïna. Era molt bona. Educada, discreta. Ho feia molt bé”.
Una tarda agradable, revivint experiències no viscudes.
Octubre 2022
 |
| RICARD I MERCEDES HIDALGO |
 |
| ROSER GUILLAMAT |
