AUTOR: Ramon Manent i Folch
LUISA MONTES (M.C.)
La Luisa Montes em fa germà seu, amb nom i cognoms, d’un cop de document escrit amb lletra que vol ser de cal·ligrafia anglesa, tremolosa i guerxa, de velleta, llegible com la lletra d’un nen petit:
“Juan Montes Sanchez Sres un Niño de Asturias. Lo recibe doña Coliflor – una Miñona de su señor. Un dia los dos fueron a bailar muchas gracietas por hacerme bailar. Sr. Conde me figurava que savia bailar”. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
JOSEFINA SOLSONA (M.C.): VIDA PARTIDA
La Josefina Solsona viu esperant la vinguda de l'arcàngel Sant Gabriel. Cada matí es lleva amb l'esperança de veure'l arribar. Tot el que espera a la vida, és que Sant Gabriel vingui a buscar-la per endur-se-la d'aquella casota de l'infern, per sempre més. D'aquella casota on fa més de sis-cents anys, Satanàs, després d'arrencar-li el cor, la hi va tancar.
Sempre està a punt de marxa, per quan arribi. Per això du en tot moment, penjat del braç, el seu coquetó monederet de xarol de color verd poma. No se'n desfà mai, ni quan dorm, que el té ben a la vora, sobre la tauleta de nit. Ni a l'hora de dinar. Ni tan sols per anar al water. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
CARMEN MEDINA (Mo.C.)
És una de les poques senyores que tenen vaixella pròpia. Les altres, en general, mengen amb els plats vells i gastats de duralex que l’Administració proporciona a les seccions. Són uns plats que en un temps havien estat transparents. A còpia de ratllades de forquilla i ganivet, de cullerades sorolloses, han adquirit una opacitat quasi completa que els dona un aspecte trist i precari de pobresa en comunitat.
La Carmen amb els guanys del seu treball –fa neteja i planxa roba en un parell de cases particulars, fora de l’Institut- s’ha proveït d’uns brillants i rutilants plats, vasos i copes de color verd que són el seu orgull i l’enveja de les seves companyes de taula. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
TERESA FUENTEBUENA (C.V.)
Havia treballat en oficines militars i diplomàtiques durant la guerra civil i la post-guerra a Girona i al Rosselló. Havia tractat amb capitans generals i governadors, amb cònsols i amb refugiats. I amb espies i contra-espies. Domina la llengua anglesa – en dona classes a la Mercè, la companya de tardes que per fi m’han posat fa unes setmanes, ja era hora! - i parla i escriu correctament el francès. Fa mes de vint anys va ser ingressada aquí a l'Institut Psiquiàtric. En té més de cinquanta i ja no en sortirà.
És molt educada. En el seu parlar hi descobreixes de seguida intel·ligència i cultura. Quan conversa amb algú ho fa amb posats molt amanerats i amb una cortesia exagerada. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
REMEDIOS TEJEDA (M.R.)
Fa uns deu anys que està ingressada i diagnosticada, en la Història Clínica que se li obrí aleshores, d'Esquizophrenia Praecox.
Segons informa aquesta Història, el motiu principal de la seva reclusió va ser l'alta freqüència d'agressions contra mare i germanes.
Actualment té trenta anys, i malgrat els esforços que fa l'equip terapèutic de la Secció, no es troba un tractament adequat que doni sortida als seus confusos conflictes. El seu pronòstic, tot i haver-hi alguna esperança, és molt incert. Períodes molt curts de tranquil·litat i de relació social mes o menys acceptable, s'alternen inesperadament amb fases de violència i agressivitat. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
MONTSERRAT ALZINA (T.O.)
Alta i escardalenca, prima i seca com el mànec d’una escombra, els braços i les cames extremadament llargs, rostre estireganyat i faccions anguloses, la Montserrat Alzina constitueix el prototipus de manual del biotip leptosomàtic de tan grata descripció pels savis psicopatòlegs de finals del segle XIX, els quals el relacionaven directament amb la sempre incompresa Esquizophrenia praecox.
Vista de lluny, quan la vaig veure per primer cop al capdavall del llarguíssim corredor del “Departament de Dones”, em va fer pensar en una anguniosa figura d’alguna pel·lícula de terror. Solitària i misteriosa, semblava que travessés parets com un fantasma, quan amb moviments ràpids i silenciosos, saltant de puntetes, apareixia i desapareixia darrera dels pilars que sostenen el sostre altíssim de l’immens túnel del departament. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
LA NEUS (O.)
La Luisa Montes em fa germà seu, amb nom i cognoms, d’un cop de document escrit amb lletra que vol ser de cal·ligrafia anglesa, tremolosa i guerxa, de velleta, llegible com la lletra d’un nen petit:
“Juan Montes Sanchez Sres un Niño de Asturias. Lo recibe doña Coliflor – una Miñona de su señor. Un dia los dos fueron a bailar muchas gracietas por hacerme bailar. Sr. Conde me figurava que savia bailar”. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
JOSEFINA SOLSONA (M.C.): VIDA PARTIDA
La Josefina Solsona viu esperant la vinguda de l'arcàngel Sant Gabriel. Cada matí es lleva amb l'esperança de veure'l arribar. Tot el que espera a la vida, és que Sant Gabriel vingui a buscar-la per endur-se-la d'aquella casota de l'infern, per sempre més. D'aquella casota on fa més de sis-cents anys, Satanàs, després d'arrencar-li el cor, la hi va tancar.
Sempre està a punt de marxa, per quan arribi. Per això du en tot moment, penjat del braç, el seu coquetó monederet de xarol de color verd poma. No se'n desfà mai, ni quan dorm, que el té ben a la vora, sobre la tauleta de nit. Ni a l'hora de dinar. Ni tan sols per anar al water. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
CARMEN MEDINA (Mo.C.)
És una de les poques senyores que tenen vaixella pròpia. Les altres, en general, mengen amb els plats vells i gastats de duralex que l’Administració proporciona a les seccions. Són uns plats que en un temps havien estat transparents. A còpia de ratllades de forquilla i ganivet, de cullerades sorolloses, han adquirit una opacitat quasi completa que els dona un aspecte trist i precari de pobresa en comunitat.
La Carmen amb els guanys del seu treball –fa neteja i planxa roba en un parell de cases particulars, fora de l’Institut- s’ha proveït d’uns brillants i rutilants plats, vasos i copes de color verd que són el seu orgull i l’enveja de les seves companyes de taula. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
TERESA FUENTEBUENA (C.V.)
Havia treballat en oficines militars i diplomàtiques durant la guerra civil i la post-guerra a Girona i al Rosselló. Havia tractat amb capitans generals i governadors, amb cònsols i amb refugiats. I amb espies i contra-espies. Domina la llengua anglesa – en dona classes a la Mercè, la companya de tardes que per fi m’han posat fa unes setmanes, ja era hora! - i parla i escriu correctament el francès. Fa mes de vint anys va ser ingressada aquí a l'Institut Psiquiàtric. En té més de cinquanta i ja no en sortirà.
És molt educada. En el seu parlar hi descobreixes de seguida intel·ligència i cultura. Quan conversa amb algú ho fa amb posats molt amanerats i amb una cortesia exagerada. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
REMEDIOS TEJEDA (M.R.)
Fa uns deu anys que està ingressada i diagnosticada, en la Història Clínica que se li obrí aleshores, d'Esquizophrenia Praecox.
Segons informa aquesta Història, el motiu principal de la seva reclusió va ser l'alta freqüència d'agressions contra mare i germanes.
Actualment té trenta anys, i malgrat els esforços que fa l'equip terapèutic de la Secció, no es troba un tractament adequat que doni sortida als seus confusos conflictes. El seu pronòstic, tot i haver-hi alguna esperança, és molt incert. Períodes molt curts de tranquil·litat i de relació social mes o menys acceptable, s'alternen inesperadament amb fases de violència i agressivitat. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
MONTSERRAT ALZINA (T.O.)
Alta i escardalenca, prima i seca com el mànec d’una escombra, els braços i les cames extremadament llargs, rostre estireganyat i faccions anguloses, la Montserrat Alzina constitueix el prototipus de manual del biotip leptosomàtic de tan grata descripció pels savis psicopatòlegs de finals del segle XIX, els quals el relacionaven directament amb la sempre incompresa Esquizophrenia praecox.
Vista de lluny, quan la vaig veure per primer cop al capdavall del llarguíssim corredor del “Departament de Dones”, em va fer pensar en una anguniosa figura d’alguna pel·lícula de terror. Solitària i misteriosa, semblava que travessés parets com un fantasma, quan amb moviments ràpids i silenciosos, saltant de puntetes, apareixia i desapareixia darrera dels pilars que sostenen el sostre altíssim de l’immens túnel del departament. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
LA NEUS (O.)
Té el somriure molt dolç, els ulls negríssims i uns cabells llargs, també molt negres que cauen en cortina a banda i banda del seu rostre mes aviat rodó. Les dents, menjades per la nicotina, són d’un groc afros. Fuma tant que té les puntes dels dits cremades pel fum del tabac. Amb cinquanta anys, la seva expressió és la d’una nena joveneta amb els ulls molt grossos i brillants sempre extremadament oberts. Als llavis la mateixa expressió infantil contrasta amb les conques demacrades i els pòmuls ossuts però sorprenentment rosats: un rostre cansat de molts anys… una edat que no representa. Té la pell fina i estirada com d’una noia de vint anys: la Neus és una barreja agredolça de totes les edats, a la cara i a la figura, en el caminar i en el capteniment, en les maneres, en la forma d'enraonar i en el discurs del seu pensament. Nena, adolescent, noia i dona cansada. (CONTINUEU LLEGINT CLICANT AQUÍ)
