La renovació terapèutica

Una sèrie de fets encadenats van aconseguir aturar o, almenys, retardar la venda completa del Mental l’any 1970.

En aquell mateix moment, a Espanya es produïen diferents conflictes en institucions psiquiàtriques (Hospital psiquiàtric d’Oviedo, Clínica Mental de Santa Coloma de Gramenet, clíniques psiquiàtriques de l’hospital provincial de Madrid, Andalusia) i a Anglaterra apareixien les corrents antipsiquiàtriques.

Els treballadors del Mental es van tancar per protestar pel desballestament i en solidaritat amb els altres centres amb dificultats. Van aprofitar el tancament per elaborar una proposta alternativa a l’enderrocament complet, van negociar i van aconseguir iniciar un canvi en l’enfoc de l’assistència fent que es donessin llargues a completar la venda i aconseguint la contractació de més personal.

Es van contractar nou psiquiatres i sis residents (aquí comença el programa MIR específic, no l’estatal) amb dedicació  exclusiva, un número indeterminat d’infermers i una seixantena de curadors (concepte nou en què s’hi van incloure en molts casos persones de nivell universitari i sense una formació psiquiàtrica prèvia però motivats i interessats en el canvi). També es van desplaçar de les tasques assistencials les monges i germans i es van substituir les internes, que feien tasques domèstiques, per una empresa de serveis. Una part dels antics sanitaris auxiliars van mantenir la feina i alguns van ser promocionats a curadors.

Així va sorgir dins del manicomi un nucli de revolució guiat per la fantasia que l’ambient de llibertat i negació de l’autoritat, que paradògicament es desenvolupava darrere de les parets del manicomi, podia ser un bon model d’organització social. En realitat el funcionament en equips democràtics i el desenvolupament assembleari va ser determinant per assentar un sistema de discussió permanent.

Segons Comelles aquest canvi no va ser homogeni. Ell distingeix tres moviments en la reforma:
- El radical, basant en l’antipsiquiatria
- La reforma assistèncial dins de la institució (teràpia institucional, model Tosquelles)
- Susbstitució de l’Hospital psiquiàtric per una unitat de psiquiatria a l’Hospital general (va acabar sent una unitat de 20 llits a canvi delsl 290 malalts que encara vivien al Mental l’any 1987, quan es va produir el tancament definitiu)

Els nous treballadors van obrir portes, van trencar aquelles cadenes que encara existien, van acabar amb  les cel.les de càstig ja abans dels 70 i amb el vell sistema d'explotació laboral dels interns (sobretot internes) controlat per les religioses i algun sanitari, van destruir notablement els ritmes quotidians institucionals i van obrir les portes del carrer a gairebé totes les persones ingressades, algunes autònomament i altres amb companyia.

Sense inversió econòmica, amb un sistema organitzatiu en què  prevalia la participació i el respecte per damunt de la productivitat i l’eficiència i amb nul interès per mantenir el centre per part de la MIA i les autoritats de Sant Pau, la situació al Mental es va anar degradant progressivament fins al mitjans dels vuitanta.

Després de l'acomiadament dels professionals més conflictius, els equips van fer nuclis ben diferenciats no només per raons organitzatives o assistencials, sinó també per motius ideològics.

Uns prioritzaven una assistència medicalitzada, basada en coneixements recents sobre psicofarmacologia, uns altres desenvoluparen el treball més centrat en la família i conectat al territori (precursors de la sectorització) i un tercer grup donava rellevància a donar significat al contingut patològic des de la reforma de la teràpia institucional.