L’institut Mental, estava en gran
part ocupat per classes benestants.
A finals dels anys vint,
coincidint amb la crisi de 1929, el Mental patí les primeres situacions
difícils. Hi havien anat ingressant més malalts dels que hi cabien i les
recursos que s’hi destinaven tornaven a ser insuficients. La MIA va decidir
amortitzar una part de les terres destinades a la granja i va llogar parcel·les
per tal de recaptar diners. Allà s’hi van construir les Cases barates de Can
Peguera.
Malgrat
ser un espai tancat i pensat per a recloure bojos, orats, indigents, pobres i
inadaptats, aviat es va integrar al barri tot just estrenat i es van crear
vincles estrets amb els veïns. L’any 2022 un testimoni encara recordava com de
nen, a començament dels anys trenta, hi
anava a la missa cada diumenge, al
teatre, a veure pessebres per Nadal i processons i flors per Corpus. També
explicava que, de petits, si es posaven malalts avisaven als metges del
manicomi perquè “estaven allà mateix”. (extret de l’entrevista al “fill del
forner”)
La guerra civil va significar un cop
dur per a l’Institut Mental: A banda de
reduir-se el número de metges, van disminuir els malalts de primera classe i de
pagament i va augmentar el número d’ingressats que no disposaven de recursos
econòmics. A més l’Institut Mental va ser objectiu de diferents assetjaments,
saqueigs i robatoris i se li van donar
finalitats civils diverses, sobretot com a magatzem. Va seguir utilitzant-se
també com equipament sanitari.
En
la postguerra, a Catalunya la professió va estar especialment castigada, en
relació a la politització de molts psiquiatres que els va obligar a
l’anonimat, la fugida i l’exili. Malgrat
això, El Mental va mantenir una plantilla
relativament amplia i va seguir fent tasques assistencials,
investigadores i formatives. A banda dels metges i algun infermer,
l’assistència anava a càrrec de monges i capellans (Germans i Germanes
Hospitalàries de la Santa Creu).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada