ZACARIAS HENAR

EMPREMTA DE L’EXPERIÈNCIA

Sempre he pensat que si no haguéssim treballat a l’IINSTITUT MENTAL seríem unes persones diferents. El contacte amb les dones internades a les seccions de Santa Anna i Santa Maria va refermar, d’una manera rotunda i indubtable, la nostra actitud crítica davant un model socioeconòmic que feia del manicomi, i per tant de la reclusió, del tancament i de la solitud, la única teràpia possible per a la considerada malaltia mental, fos aquesta aguda o crònica.

Conviure amb la bogeria et fa treure el cap al teu interior més profund i adonar-te’n que, en el fons, la diferència entre tu mateix, oficialment una persona sana, i el o la malalta, només és una qüestió de comportament, perquè la resta és molt semblant. Les seves pors són com les teves pors, les seves inquietuds són com les teves inquietuds i els seus somnis són com els teus somnis.

Per això, tractar a les malaltes com si no fossin persones no tenia, no té sentit. I això és el que vàrem intentar fer a les seccions de Santa Anna i Santa Maria de l’Institut Mental a començament dels anys 70 del segle passat. El nostre estil de funcionament es basava en el treball d’equip i en el lideratge compartit, conceptes actualment tan de moda en la planificació estratègica, els quals vàrem posar en pràctica molts anys abans d’una manera intuïtiva i com mecanisme necessari per endinsar-nos en l’abisme de la malaltia mental, intentar comprendre-la i, sobretot, estendre la mà a les malaltes per donar-les un lloc a on recolzar-se per a seguir endavant.