JOSEP MARIA LAHOSA

 Ros recuerdos y Consideraciones

Son les 7 del matí d’algun dia de meitat del mes de marc de 1972 quan travesso, per primera vegada, una gran porta pesada que em permet accedir al Mental i a una de les experiències més rellevants per a mi, tant en l’esfera personal com professional. Mentre m’estava formant a l’Escola d’Educadors amb en Toni Julià, l’Isidre Bravo, l’Anna Gual i d’altres professionals, ens arriba la noticia i la proposta de treballar al Mental, una colla de nosaltres veiem una finestra d’oportunitat i ens hi llancem famolencs de copsar una experiència que de ben segur a tots i totes, a mi segur, ens impressiona i ens genera una enorme il·lusió i també neguit.

La meva experiència al Mental tot i curta -el full de la meva vida laboral diu que varen ser 345 dies-, va ser d’una intensitat aclaparadora, tant pel coneixement d’una realitat, la dels interns i les internes que superava tot allò que m’havia imaginat, com per les respostes que es donaven. Inicialment em varen destinar a una secció d’homes força institucionalitzats en la que la base del tractament era farmacològica, i on també es feia servir l’electroshock, al meu entendre més com a mètode de contenció que terapèutic; les diferencies amb el que creia que havia de ser el treball entre el personal i els interns varen generar que la meva etapa en aquella secció fos curta. Tenir coneixement de les propostes que es venien desenvolupant a Santa Anna i Santa Maria em varen decidir, si volia continuar treballant en l’àmbit psiquiàtric, demanar el trasllat.

El primer sentiment que vaig tenir quan em vaig presentar, crec que coincidint amb una reunió d’equip a un despatx força just de Santa Anna, va ser d’acolliment i benvinguda, per un equip ja consolidat, on es parlava i l’opinió de cadascú de nosaltres era tractada amb delicadesa, on precisament la paraula, directa o figurada, era el rovell de l’ou, el centre de tot el que traspuava el treball d’aquell equip que per altre banda venia desenvolupant una experiència força engrescadora.

Conèixer ambdues expressions del tractament psiquiàtric em permet, avui estar segur de com l’empatia amb l’altre, l’acceptació de com es construeixen les diferents realitats i vivències son bàsiques per transitar i construir espais de llibertat i reconeixement, 50 anys desprès aquell any de la meva vida continua essent un dels moments amb més força del que he tingut, i n’he tingut uns quants.

Si desprès de 50 anys reps una proposta de convocatòria per veure’ns i deixar constància de la nostra aportació i malauradament sols hi manquen aquells i aquelles que han traspassat, diu clarament com d’intens va ser el compromís, la tasca i la relació que vàrem poder teixir i com d’intensa ha estat la empremta que m’ha deixat.

Josep M. Lahosa