La Montserrat Oliveras i jo érem estudiants de 5è de Psicologia a l’ Autònoma quan va venir el Ramón García a donar una xerrada sobre Antipsiquiatria i va parlar de la feina que estaven fent un equip de gent, uns professionals i d’altres no, a l’ Hospital Mental. Ens va interessar tant el que explicava que li vam demanar per anar a fer-hi les pràctiques de Psicologia Clínica. Ell ho va consultar amb l’equip i al mes de Setembre vam entrar les dues al “Mental”.
Pràctiques breus però intenses:
Breus perquè als tres mesos ja ens havien acomiadat amb una notificació en la que ens comunicaven que no poséssim mai més els peus en aquella institució. Cas de fer-ho, avisarien a la policia.
Intenses perquè des del primer moment ens vam integrar en totes les activitats que es feien i així vam establir una relació molt directe amb les malaltes i amb tot l’ equip.
Quan vam entrar al Mental els grans canvis ja s’ havien fet: obertura de portes, deslligar a les malaltes del llit, crear les condicions per a que poguessin decidir sobre múltiples aspectes de la seva vida, etc...
Per nosaltres, en aquell moment, el Mental va ser un espai de llibertat on poder qüestionar-ho tot. La visió d’aquell món posava en qüestió el nostre propi. Els mecanismes del poder que allí eren tan clars no quedaven gaire lluny dels que utilitzava el poder fora d’ aquelles parets. Ho miràvem molt tot i ens fèiem infinitat de preguntes per a trobar respostes que ens ajudessin a millorar les situacions que viviem... Al contrari del què passava a la Facultat on les preguntes que ens fèiem tenien les mateixes respostes de sempre.
Poder participar a les reunions que feia tot l’ equip per parlar del dia a dia de les malaltes i dels comportaments que se’n derivaven, veure la realitat que vivien i com, a mida que es modificaven les situacions, es normalitzaven el comportaments, va ser un aprenentatge per a sempre més. Era la primera vegada que participàvem en un grup que es plantejava donar la volta a les situacions sense por del què passaria. L’ important era eliminar els obstacles que havien permès enterrar en vida a totes aquelles dones.
Teresa Gomà i Montse Oliveras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada