Els meus records. Institut Mental de la Santa Creu i Sant Pau
Entro a formar part de l’equip del Mental procedent de l’Escola d’Educadors, en la qual feia una formació del primer curs en la tercera promoció, i se’ns va proposar d’entrar a formar part d’aquest projecte; després d’un interrogatori amb el psicòleg i en ser acceptada, comença l’any 1971 aquesta experiència quan tenia 19 anys. Em pregunto i m’he preguntat al llarg de la meva vida: estava preparada per afrontar tot el que vàrem viure? Tenia la suficient formació per donar tot el que necessitaven els usuaris d’aquell centre, per compartir amb l’equip educatiu els objectius que ens vàrem proposar, dins un règim repressiu, tancat i autoritari?
Allà estàvem tot un grup de persones, la gran majoria molt joves, amb unes ganes enormes de veure un somriure en les cares d’aquelles persones que no tenien res més a fer que veure passar les hores, i aquest va ser el motiu pel qual al cap d’un temps se’ns va acomiadar, per donar aquesta obertura, per donar la possibilitat que ells/es mateixos/es es poguessin manifestar sense por a represàlies, a medicació innecessària (en alguns casos) i a ser tractats com a persones i no com a malalts.
Es va aconseguir en una bona part que les dones poguessin sortir, soles algunes, d’altres acompanyades, fent l’un a un amb l’educador/a o bé en grup. Es feien reunions d’equip, amb el psiquiatre, psicòleg, assistents socials i educadors, consensuant la individualitat de cada persona, juntament amb familiars; tasca difícil, ja que no sempre s’accepta que se’ls doni aquesta obertura.
Sortim al carrer, pel barri, pels voltants de l’Institut Mental. Se’ns coneix, s’interactua amb la gent; no sempre és fàcil.
Aquest afany de canvi, d’evolució, de trencar motlles, de retirar monges i bates blanques, tot per l’usuari, pels pacients, té conseqüències que acaben amb l’acomiadament de personal de les seccions de Santa Anna i Santa Maria, progressivament, començant per una parella, per falta de puntualitat. La “MIA” (Muy Ilustre Administración) no va saber trobar res millor per justificar-ho.
Seguidament ens vam unir per manifestar al públic tot el procés d’acomiadaments i de repressió dins el centre, fent assemblees, tancades, i al final els judicis, que es varen guanyar per acomiadaments improcedents. Un cop sense feina ens vàrem repartir per grups i, fent cotxes de quatre, recorreguérem la geografia espanyola, per donar coneixement de la situació actual de l’Institut Mental i la repressió psiquiàtrica i conèixer altres centres. Va ser una experiència enriquidora i al mateix temps impactant i depriment, ja que part dels centres que vàrem visitar, sempre camuflats per no ser identificats com els rebels del Mental, eren d’una repressió, descuit i falta d’humanitat impressionant.
Tinc un record, d’un temps posterior a l’acomiadament. Jo vivia molt a prop del Mental. Passejant pel carrer em vaig trobar un grup de dones, amb educadors que ja no coneixia. M’hi apropo per saludar-les i una d’elles, la P., de cop es gira, em mira i em dona una solemne bufetada. El meu ensurt va ser tal, que no vaig saber què dir, saludo i segueixo el meu camí. Com es tradueix aquell acte? Estava enfadada perquè l’havia abandonat. Ella i jo havíem connectat.
Una anècdota: l’ingrés temporal d’una noia d’uns 20 anys, el 1972, persona amb un diagnòstic difícil de definir, desestructurada, venint d’un seguit d’institucions, sense acabar de trobar l’adequat per a ella... Tot això ha fet que al llarg de la vida hàgim anat coincidint i ara viu a la meva ciutat, sola, independent, autònoma, ha fet cangurs als fills d’amics meus, no per mi sinó per coincidència, sota la supervisió dels seus germans, i puntualment ens veiem per compartir un cafè soles o amb familiars que ens han unit en la nostra trajectòria. Quan em veu, sempre somriu, recordant les nostres vivències.
Torna a nosaltres després de 48 anys el record d’aquell temps viscut. Molt emocionant el retrobament. Amb alguns/es hem seguit en contacte, amb d’altres des d’aleshores no ens havíem vist més. Serà un tornar al passat, portant cadascun de nosaltres una motxilla plena de records i vivències per compartir.
Va ser una experiència única, l’entrada al centre. Al principi, dius: on estic? On m’he ficat? Seguim amb conèixer els companys, tots diferents, complexos, intrigants, divertits i, el més important, apassionats per aconseguir una evolució i un canvi en aquesta institució repressiva i tancada; després els usuaris, quina gent més interessant, quines vides, quines ganes d’entrar en el seu món desconegut per entendre les seves inquietuds.
Resultat d’aquesta experiència: aprendre a compartir, a treballar en equip, a penetrar dins del món de la discapacitat mental, a conèixer els seus límits i poder aportar els coneixements per fer més fàcil la seva vida. Un gran aprenentatge del que ells/es ens aporten.
La meva trajectòria professional, amb alguna pausa de descans, sempre ha estat relacionada amb l’educació especial.
M’he jubilat als 65 anys, després de 23 a la Fundació Autisme Mas Casadevall (FAMC) de Serinyà, Banyoles, amb usuaris a partir dels 18 anys, com a educadora. Durant 8 anys he treballat com a coordinadora d’una de les llars d’habitatge del centre, amb la finalitat de donar suport de lloc de vida i de treball a les persones joves i adultes de Catalunya amb trastorns de l’espectre autista. Amb la divisa que acompanya el nom del centre: educant una conducta independent.
He gaudit treballant com a educadora, he donat tot el que pogut i he rebut tant i tant de tot i de tots/es, que estic agraïda i satisfeta. Què més puc demanar!
Atentament,
Montse Virgili
Olot, 24/1/201
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada