“Es la importància de que un Asilo para los enajenados,
al paso que no esté unido a un hospital ni a otro
establecimiento de beneficència,
no se halle tampoco muy distante de una Ciudad”
(E. Pi i Molist, 1846)
Emili Pi i Molist, psiquiatre de prestigi, va conèixer altres institucions europees i amb l’ajut de l’arquitecte Josep Oriol Bernadet va copiar l’estructura dels millors manicomis d’Europa i va dissenyar una edificació d’estil clàssic, sense les floritures pròpies del modernisme, sòbria però moderna, ben equipada, en un espai que permetés l’aplicació de les corrents més innovadores del moment (la psiquiatria moral, que defensava un tracte humanitari, abolició del maltractament i la repressió cap als bojos, alhora que hipotetitzava que el treball, l’ocupació, les relacions i les arts, realitzats en un ambient protector, aïllat de l’estrès de les ciutats, eren les millors eines per a la recuperació dels malalts. Aquest moviment fou iniciat a Paris per Pinel i Pussin).
Per dificultats diverses, sobretot econòmiques no es van poder iniciar les obres fins a la segona meitat del segle XIX, quan un benefactor anònim (segons alguns, el mateix Pi i Molist i la seva dona) va facilitar l’adquisició dels terrenys i la construcció del edifici.
L’hospital constava de 12 pavellons envoltats per unes cent hectàrees de terreny rústic: masies, terres de conreu, pastures... Alguns detalls en la construcció ja feien palesa la modernitat d’abordatge en què es basava: a diferència d’altres institucions de l’època, l’Institut Mental no tenia reixes i l’aïllament l’assegurava una fosa que el rodejava, separant els residents de l’exterior però mantenint la sensació visual de llibertat.
Inicialment va esser un recurs privat, dirigit a classes mitges i benestants. Depenia per a la seva gestió de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada