En plena decadència, l’any 1985 es va confirmar la noticia que la MIA de l’Hospital de Sant Pau, havia venut la resta de la institució i que aquesta havia de tancar-se.
El tancament definitiu del Institut Mental va produir-se el setembre de 1987. Dels voltant de 290 malats que hi havia ingressats en aquell moment, uns quants va anar a viure amb les seves famílies, un altre grup va domiciliar-se en pisos tutelats i mes de la meitat van ser traslladats a altres institucions psiquiàtriques (Frenopàtic, Santa Coloma, Sant Boi i Martorell). En l’any següent al tancament es va detectar uns excés de morts entre els malalts que havien sigut traslladats. Aquesta descoberta va merèixer una investigació per part de la fiscalia.
Silvestra Moreno, llavors presidenta de l’associació de familiars, denunciava: “A més de la dificultat que significa per aquestes persones modificar el seu habitatge, també hi ha influït el tracte diferent que han rebut”.
El personal es va reubicar, va plegar, es va jubilar (o va ser acomiadat). Pel que fa als equips mèdics, la majoria es va encabir al Hospital General i el Dr. Clusa va ser nomenat Cap dels Serveis Comunitaris, Centre de Dia Pi i Molist i Pisos amb suport.
Josep Maria Comelles al seu article conclou que "van guanyar els partidaris de la psiquiatria més medicalitzada. Però possiblement els qui més hi van guanyar van ser la immobiliària encarregada de la construcció de nous habitatges i la MIA de Sant Pau".
Gràcies a la capacitat d’adaptació de professionals i usuaris, després del tancament del Mental, es van poder iniciar nous programes de Psiquiatria Comunitària i algunes persones que havien estat ingressades durant molts anys, van recuperar llibertat i autonomia. Malauradament, la adquisició d’aquests guanys va pagar-se amb massa dolor i patiment.
