Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El veinat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El veinat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 6 de febrer del 2023

 

  EL FILL DEL FORNER (notes de l’entrevista)



El Ricard va néixer el 1932. Té noranta anys. Dona gust parlar amb ell. És un home expressiu que s’explica molt bé.

Recorda la seva infantesa al barri.

Recorda que vivia al número 101 del passeig Pi i Molist. “llavors ningú en deia així. Era el passeig del manicomi”. Ara viu al número 31 del mateix carrer “No m’he mogut mai del barri”.

Recorda que el seu pare era el forner del Mental. “Molt treballador. Es passava la nit allà i de dia havia de dormir” “el manicomi era molt bonic. Era com un palau” I descriu perfectament el jardí de l’entrada i el bust del Pi i Molist al mig.

Recorda que tots els diumenges hi anaven a missa, i al teatre, i al cinema, i a veure els pessebres per Nadal “Quins pessebres” i les processons i les flors per Corpus.

Recorda que allà era com casa seva. Que els bojos eren amics. Que es relacionaven amb normalitat. Que molts dies anava a buscar el pare quan sortia de treballar. Que també era amic del fill de l’altre forner.

 


 

Recorda que quan, de nens, estaven malalts els anaven a visitar els metges del Mental “eren allà mateix”.

Recorda la tartana que acostava treballadors i famílies des del manicomi fins als Quinze, on parava el tramvia. “Jugàvem a penjar-nos-hi al darrere. Fins que, si érem molts, el conductor notava que el carro baixava massa i ens escridassava”

Quasi tos els records són dels anys trenta, sobretot entre el trenta sis i el trenta nou. “Ja era més grandet. Tenia cinc o sis anys” Als set anys el seu pare va morir afusellat, com a conseqüència de la denúncia d’un company “El pare parlava molt però era molt bon home. Era pólvora mullada. Es veu que algú va voler-se posar galons”

Després, durant la postguerra, la gana i l’adolescència van fer que amb la colla d’amics alguns cops entressis al mental a agafar menjar.

“El pare ja no hi era, em vaig posar a treballar, l’any 55 em vaig casar i el manicomi va deixar de protagonitzar la meva vida.

La seva filla recorda especialment els anys setanta, quan els residents van començar a sortir “Al començament tenia molta por. Eren estranys, cridaven, caminaven malament. Aviat em vaig adonar que l’únic que volien era tabac” “El mestre Udina sempre anava amb un clavell a la solapa” “Una malalta va anar a fer neteja a casa d’una veïna. Era molt bona. Educada, discreta. Ho feia molt bé”.

Una tarda agradable, revivint experiències no viscudes.

Octubre 2022

                                        

RICARD I MERCEDES HIDALGO

 

ROSER GUILLAMAT












 


dimecres, 20 de maig del 2015

El estanquero de c/ Urrutia

Juán Sánchez, entra en contacto con el mental desde los años 1950, en que a los 9 años su padre le hacía cargo de llevar el pedido que tenían de una caja de 500 paquetes de tabaco cada mes al Padre Prio, que era el encargado de repartirlos a los pacientes.
Mas tarde de joven con su grupo de música les permiten ensayar en el teatro a cambio de ofrecer algunos conciertos.
Mas ya de niño, juegan convirtiendo en lanzas las varas de las tomateras de los huertos del mental. Su casa era la última de la calle, todo lo demás eran barrancos y huertos.

 

dimecres, 17 de desembre del 2014

Testimonio de Alicia, comercial Luque

Nos habla de los pacientes que acudían a su comercio, la relación que tenían con ella y entre ellos. La confianza que la tenían para explicarla su mejoría ante los delirios. Y reflexiona sobre el cambio que en muchos campos de personas con enfermedad o en lo social, cómo ahora se les trata con mayor normalidad, cariño y respeto. 

Testimoni de Fina Fernández

Sus primeros contactos con el psiquiátrico, fueron desde niña. Acercarse a ese edificio tan grande, con palmeras, que destacaba en medio de un territorio sencillo, con muchas zonas sin terminar de construirse, era para niñ@s y jóvenes todo un acontecimiento.

 

diumenge, 21 de setembre del 2014

testimoni del bar SPOT

El dueño nos habla de la relación que durante años establecieron con usuarios/as ingresados en el Instituto Mental de la Santa Creu. La confíanza que se creó, la complicidad, las confidencias y, en especial los cuidados que les dispensaba Carmeta, considerada ya de la familia. 

 

dijous, 21 d’agost del 2014

Mercería Kati

Nos cuenta como conoce el Mental desde que nació en el año 1935. Siempre pasaban a visitarlo y a disfrutar de las distintas actividades que hacían. Ella después ha llevado a su hija. También se ha relacionado con pacientes a través de que venían acompañando al personal para comprar en la mercería. Siente que lo hayan destruido como hospital y que hayan dejado abandonada la iglesia.