Des de l’antiguitat, les persones amb algun problema mental convivien amb la resta de la societat. La relació amb els altres depenia del lloc o la cultura. En la major part dels casos, des de la prehistòria, havien estat vistos com xamans o persones elegides per la divinitat, i es creia que tenien una espècie de connexió amb el món del més enllà".
A partir de l'edat mitjana, coincidint amb l'auge de les creences religioses-cristianes, es va passar a considerar els bojos com possessos o endimoniats i se’ls va aïllar i recloure.
Hi ha constància que ja l'any 1401 l'hospital de la Santa Creu va començar a acollir dements, però només si aquests eren capellans. Deu anys després, el 1412 va obrir l’acceptació a la població general.
El Segle XIX, els espais de l’hospital destinats a “tancar” la bojeria van esdevenir absolutament insuficients i es va generar la necessitat de crear una nova institució. L’existència d’un manicomi en bones condicions era una demanda persistent dels barcelonins des de començaments del mil vuitcents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada