ELS MUSICS
El
Mestre Udina i el Gorg s’alternaven per tocar el piano de sonoritat
aproximada que hi havia al Club Social.
L’un, el perfeccionista, es barallava amb les tecles per fer sonar melodies clàssiques o
tradicionals, l’altre, l’improvisador, les martellejava amb força oscil·lant i obtenia sons intensos, distorsionats, emotius, bojos.
Vaig
arribar al Mental com aprenent de psiquiatria a l’any 79 del segle
XX. Llavors la il·lusió de la gran reforma, de l'alliberació, de
l’obertura de la institució manicomial havia deixat pas a uns espais immensos, oberts però mig abandonats,uns professionals que després d’anys d’observar els resultats escassos de la seva dedicació generosa i total, estaven més aviat decebuts i uns interns ben adaptats a un centre gens exigent que campaven a la seva.
De seguida em vaig habituar al cafè de mig matí al Club, entre mig de
pudor de tabac concentrat, de burilles escampades per terra, de
cadires desmanegades i de coca coles dobles, amenitzat per la música
d’un dels dos artistes. Per mi, una nouvinguda, tot just sortida de
l’adolescència, beneita i somiatruites, ambdós em servien per
mantenir el “elogi de la bogeria”.
Tinc
imatges segurament deformades i idealitzades del Gorg tocant cada una
de les seves creacions o versions “úniques”. Quan l’acompanyava
la Teresa, també resident a la institució ─morena, llarga i
escardalenca, amb poques dents, mal vestida amb un estil tan
estrambòtic com elegant, sempre amb la cigarreta al llavis─
viatjava a un club de jazz de qualsevol pel·lícula decadent i
fantàstica alhora.
Del
Gorg n’explicaven mil crims i històries fosques que m’esporuguien
i em seduïen. Històries que, barrejades amb l’ambient anacrònic
i la descoberta de tot un mon nou, m’ocupaven la ment de forma
quasi contínua.
Al
Mental fèiem guàrdies de moltes hores. Algunes de cap de setmana
sencer. Provàvem de dormir a una habitació situada a l’antic
pavelló de distingits (primera classe?). Al pis de damunt, les
golfes atrotinades havien esdevingut colomer on compartien confins
els ocells amb els cadàvers dels seus semblants. Des de l’habitació
podíem sentir el parrupeig constant entre mig de petites passes i
aleteigs.
Roser Guillamat |
No
era ben bé que tingués por, però em costava adormir-me. Aquella
nit m’havia hagut d’aixecar un parell de vegades. Cap a la
matinada em vaig estirar, amb les botes camperes posades ─em
resultaven molt difícils de calçar i descalçar─ i em vaig
endormiscar. Al cap d’una estona em vaig despertar sobresaltada.
Vaig veure el Gorg assegut als peus del llit.
“Tranquil·la,
Roser, que no pot ser, no pot haver entrat, segur que és un somni.
Mou els peus fins allà i t’adonaràs que no hi ha ningú” em
deia a mi mateixa. Però els peus no es movien. No em podia
incorporar. Estava del tot paralitzada per la por. No sé quanta
estona va durar. Em va semblar una eternitat.
Després
d’aquest episodi no recordo altres concerts al Club. El Gorg es va
fondre. Em van dir que estava malalt i no el vaig sentir tocar mai
més. La música del mestre Udina va deixar d’interessar-me.
Ramondelclot
ResponEliminaJoves agosarats amb lectures apressades i mal païdes. Decebuts potser per l’energia malgastada contra els que impossen l’ordre i les fronteres: alló que està be o alló que no, la saviesa o la follia, l’harmonia i la partitura o l’esgarip i la fúria… tanmateix féiem i ens féiem companyia… acompanyavem el deliri, l’esgarip, la follia, aquella nota dissonant contra el discurs dominant del que està be, de l’harmonia i la saviesa tolerada pel que mana… i, tan joves! caminavem pels llindars mirant de no cremar-nos.
ResponEliminaEnterrada la història d’una revolta imminent, encetavem petites històries, com als clubs de jazz decadents, amb autèntics monstres entranyables…
Gràcies Roser pel teu testimoni.