Mental- Enciclopedia de Vida 4

ELS MUSICS

 

El Mestre Udina i el Gorg s’alternaven per tocar el piano de sonoritat aproximada que hi havia al Club Social.

L’un, el perfeccionista, es barallava amb les tecles per fer sonar melodies clàssiques o tradicionals, l’altre, l’improvisador, les martellejava amb força oscil·lant i obtenia sons intensos, distorsionats, emotius, bojos.

Vaig arribar al Mental com aprenent de psiquiatria a l’any 79 del segle XX.  Llavors la il·lusió de la gran reforma, de l'alliberació, de l’obertura de la institució manicomial havia deixat pas a uns espais immensos, oberts però mig abandonats,uns professionals que després d’anys d’observar els resultats escassos de la seva dedicació generosa i total, estaven més aviat decebuts i uns interns ben adaptats a un centre gens exigent que campaven a la seva.

De seguida em vaig habituar al cafè de mig matí al Club, entre mig de pudor de tabac concentrat, de burilles escampades per terra, de cadires desmanegades i de coca coles dobles, amenitzat per la música d’un dels dos artistes. Per mi, una nouvinguda, tot just sortida de l’adolescència, beneita i somiatruites, ambdós em servien per mantenir el “elogi de la bogeria”.

Tinc imatges segurament deformades i idealitzades del Gorg tocant cada una de les seves creacions o versions “úniques”. Quan l’acompanyava la Teresa, també resident a la institució ─morena, llarga i escardalenca, amb poques dents, mal vestida amb un estil tan estrambòtic com elegant, sempre amb la cigarreta al llavis─ viatjava a un club de jazz de qualsevol pel·lícula decadent i fantàstica alhora.

Del Gorg n’explicaven mil crims i històries fosques que m’esporuguien i em seduïen. Històries que, barrejades amb l’ambient anacrònic i la descoberta de tot un mon nou, m’ocupaven la ment de forma quasi contínua.

Al Mental fèiem guàrdies de moltes hores. Algunes de cap de setmana sencer. Provàvem de dormir a una habitació situada a l’antic pavelló de distingits (primera classe?). Al pis de damunt, les golfes atrotinades havien esdevingut colomer on compartien confins els ocells amb els cadàvers dels seus semblants. Des de l’habitació podíem sentir el parrupeig constant entre mig de petites passes i aleteigs.

Roser Guillamat

No era ben bé que tingués por, però em costava adormir-me. Aquella nit m’havia hagut d’aixecar un parell de vegades. Cap a la matinada em vaig estirar, amb les botes camperes posades ─em resultaven molt difícils de calçar i descalçar─ i em vaig endormiscar. Al cap d’una estona em vaig despertar sobresaltada. Vaig veure el Gorg assegut als peus del llit.

“Tranquil·la, Roser, que no pot ser, no pot haver entrat, segur que és un somni. Mou els peus fins allà i t’adonaràs que no hi ha ningú” em deia a mi mateixa. Però els peus no es movien. No em podia incorporar. Estava del tot paralitzada per la por. No sé quanta estona va durar. Em va semblar una eternitat.

Després d’aquest episodi no recordo altres concerts al Club. El Gorg es va fondre. Em van dir que estava malalt i no el vaig sentir tocar mai més. La música del mestre Udina va deixar d’interessar-me.