es lleva de la migdiada,
surt al carrer a estirar les cames
cap el casal s’encamina l’avi.
Una estoneta farà la partida
de botifarra, el canari o la brisca
aferrat a la cadira
o distraient-se amb el billar
Quan una infecció que a tots ens espanta
obliga la gent, tots a confinar-se
i la tele diu: “no et moguis de casa”
i ell crida emprenyat: “deixeu-me sortir,
ara ja soc vell però encara tinc marxa
vull anar al casal i fer el carajillo
Si ara me’n priveu serà la tristesa
la que em matarà, i no el ditxós virus.
Això a mi em costa d’entendre:
veig les terrasses totes ben plenes,
els bars han fet la temporada
però tancat el casal fa gran pena
Si per la por no em deixen viure,
ni anar al cafè ni jugar al billar,
ni puc xerrar amb la companyia
ja em diràs, avi, què faràs?
que si les distàncies, que si el morrió
vigilant la cosa, prenent precaucions
seria possible una solució.
Que ningú es molesti per això que canto
i si he ofès algú demano perdó
però viure hem de viure que son quatre dies
no podem permetre que ens guanyi la por.
Ramon Manent i Folch
18 setembre 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada