 |
| Ramón nos canta su poema sobre el Mental 1992 celebración de los 20 años de la figura del Cuidador |
La història del Mental
no és fàcil d’explicar
però si us sembla bé
jo us la cantaré,
que amb el que uns m’han dit
i amb el que jo sé
n’he pogut fer un romanço,
no sé si em perdré.
Deu fer vora cent anys
algú l’edificà
-potser amb bona feper
tancar-hi innocents,
lluny de Barcelona
prop de Sant Andreu,
per entre mig dels camps
i en terres de conreu.
Nefasta arquitectura
de sostres massa alts,
de parets insalvables
i departaments barrats,
les sales ben fredes
-mes fredes que el glaçmenjadors
inhòspits
corredors molt llargs.
Pati de Sant Miquel
qui se’n recordarà?
com fer callar un deliri
fent servir la corrent
perquè quan a les tempes
t’hi planten els dos borns
la descàrrega que reps
et deixa com nou.
Els bojos en filera
esperant el seu torn
-imaginar l’escena
sempre m’ha fet horrord’anar
cap els elèctrics
darrera del company
que ha rebut la descàrrega
i el cos fa trontollar.
Qui podrà rescatar
de l’oblit de la gent
les vides mutilades
que no van poder ser?
Ànimes partides
cossos deformats.
Qui en farà la història
de tant de sofriment.
Per fi va arribar el dia
que tot es va acabar:
un al Ramon Garcia
ho deixava ben clar:
de les cel·les de càstig
on tant s’hi torturà:
Una escletxa d’aire
just per respirar
i un forat a terra
per poder defecar.
Sulfals, lobotomies,
éren els grans remeis,
El coma hipoglucèmic
quin gran descobriment!
perque amb la insulinaes calma el turment
del qui ha perdut la calma
i l’enteniment.
Per fi va arrivar el dia
que tot es va acabar
que tot es va acabar
i un savi descobreix
“l’Antipsiquatria
ens ha de salvar,
obrirem les portes
i el món canviarà”.
Monges i bates blanques
s’havien d’acabar
Érem als anys setanta,
aires de llibertat.
Festes i permisos
passes per sortir.
El Mental pren vida
i el món ja és aquí.
I s’ha de fer constar
que nova gent vingué
amb ganes de fer el bé.
La casa millorà
alegria als rostres
i divertiment.
Les ànimes mortes
van ressuscitar.
Ai!Pepita
no saps còm t’he estimat
I ai! Montserrat
quasi un amor frustrat...
La Cruz que era sorda
sembla que la veig:
presumida i gorda
lluint els seus plats verds.
Vaig fer gran amistat
amb un ser refinat
d’esperit excepcional,
i dots d’intel·lectual:
La Teresa
seca com un pal
i amb un parpalleig
d’allò mes inquietant.
Li agradava cantar,
sovint ho hem fet plegats
Sabia dialogar
a un nivell surreal:
la seva rialla
sana i esclatant
se m’encomanava
i ens feia germans.
Però si és que hi ha algú
que mai podré oblidar
de tan rica com és,
de tant com em donà
és la Magdalena,
la partida en dos,
que ens va fer arcàngels
per ‘nar-la a salvar.
Sé que em deixo al tinter
a molta i molta gent.
L’Antonio, la Ribé
i altres que el nom no em ve.
De la Lola enyoro
els seus cafès amb llet
i aquell pa amb tomàquet
que feia tan ben fet.
Però em vaig estavellar
com barca al temporal
contra les estructures,
massa fràgil el meu cap.
Ple de paranoia
que em sobrevingué
m’ingressen malalt
en un altre hospital.
Adéu casa d’orats,
adéu sans i doctors,
conec el boig prou bé
que jo mateix em sé.
Quants dies i hores,
quants mesos i anys,
quantes experiències
que no oblidaré.
Ara Centre de dia
la vella casa és,
qui reconeixeria
allò que ja no és?
Tu que ets fort i lluites
fa vint anys o mes
com bon sentinella
fes-ho sempre mes.
Aguanta i aguanta
no et facis malbé!
Aguanta i aguanta
que no es trenqui res!
Ramon Manent i Folch
Vic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada