DIA MUNDIAL DE LA SALUT MENTAL: ACTIVITATS

Este octubre os presentamos una nueva Historias de Café desde 3 entidades del distrito de Nou Barris:

Ton i Guida, Asociación de Familiares de Enfermos Mentales (AFEMM) y el Arxiu Històric Roquetes Nou Barris, a traves del Memorial del Mental. 

Queremos que desde relatos de familiares de personas en tratamiento, podamos abrirlo para compartir la complejidad del cuidar, como sostener y sostenernos, que nos ha dado esperanza y ayuda, asi como todo lo que nos vaya surgiendo.                      ------------------------------------------------------------------------------

 Queremos daros a conocer otras actividades que se realizaran en el distrito por otras entidades dedicadas a la Salud Mental:

                   UNITAT DE RECURSOS

            COMUNITARIS PI I MOLIST

TAMBIEN NOS QUEREMOS SUMAR A LA DECLARACION HECHA POR LA FUNDACIO CONGRES CATALA DE SALUT MENTAL (FCCSM) SOBRE LOS DERECHOS DE LOS PACIENTES Y EL PACTO NACIONAL DE SALUD MENTAL

Comitè d’Ètica Assistencial
DIA MUNDIAL DE LA SALUT MENTAL
COMUNICAT
El PACTE NACIONAL DE SALUT MENTAL:
OPORTUNITAT I REPTES

......
El Comitè d’Ètica Assistencial adscrit a la Fundació Congrés Català de Salut Mental, amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, vol recordar, un cop més, que hi ha grans temes d’abast estructural que determinaran “en cascada” les accions a realitzar, i sense els quals es pot caure massa fàcilment en no afrontar -cortina de fum- qüestions candents que requereixen una millora clara i immediata. Com són:

- Situar els drets dels pacients (persones!) en el centre de qualsevol intervenció encaminada a millorar l’estat de la seva salut: eliminar o reduir a percentatges irrisoris de manera progressiva però ineluctable les contencions mecàniques, l’aïllament no pactat o consentit, els ingressos involuntaris, els tractaments forçats).

- Normalitzar la divulgació i implementació de teràpies alternatives al model biomèdic d’ús comú, segons l’informe del relator de la ONU, afavorint-ne la lliure elecció segons la voluntat de la persona atesa.

- En conseqüència, incrementar i adaptar els recursos assistencials a l’enfocament comunitari corresponent. Desmedicalitzar progressivament l’atenció als trastorns mentals en benefici de terapèutiques alternatives validades des de la pròpia OMS (Open Dialogue i altres...).

- Assegurar la participació activa dels afectats i les seves famílies tan en els tractaments, com en l’organització i gestió dels serveis d’atenció en salut mental.

- Validar i generalitzar la implementació de les voluntats anticipades dels afectats, sense que les dificultats específiques en salut mental en comportin una retallada. Els objectius son són efectivament ambiciosos, però recordem que l’estat espanyol va subscriure l’any 2006 la Convenció dels drets de les persones amb discapacitat de la ONU. A més a més en diverses ocasions els Relators de l’ONU/OMS han donat indicacions sobre la matèria de manera inequívoca. Portem, doncs massa anys de retard, massa patiment derivat d’una assistència sostinguda en plantejaments ineficaços i obsolets incomplint als compromisos adquirits, i que s’afegeix al propi patiment propi dels trastorns de la salut mental.

Hi ha una responsabilitat compartida i proporcional: els proveïdors de serveis no poden ja deixar de plantejar-se el canvi de paradigma segons les directrius de la ONU, i per la seva banda, els Governs, del color que sigui, tampoc haurien de renunciar a pactar amb els proveïdors de serveis uns terminis per a posar en marxa accions concretes que facin efectiu el desitjat i esperat canvi i millora en l’assistència de la Salut Mental al nostre país.

10 d’octubre de 2024
COMITÈ D’ÈTICA ASSISTENCIAL:
Joan Badia, Esther Francisco, Montserrat Hierro, Jordi Marfà, Judith Martin, Asunción
Pié, Alicia Roig, Mercedes Serrano, Silvia Ventura, Fernando Vidal i Edgar Vinyals.

Completo  https://www.fccsm.net/comunicat-dia-mundial-de-la-salut-mental-el-pacte-nacional-de-la-salut-mental-oportunitats-i-reptes/

 

 

Pascale Bardoulaud

 Fragment (lleugerament modificat) que evocava el final de l’Institut Mental 

 El Futur Anterior de Pascale Bardoulaud, 1990.

I la vegetacio, altre cop ; es menja els murs, ofega els claustres, les basses i els seus nenufars, i la font d’on sempre rajava aigua. El verd alhora protector i amenaçador, desfermat, foll, abandonat a la seva propia força, com les parets, els passadissos, els paviments, les altes finestres contra les quals la vegetacio colpeja, i que queden clavades. Arreu el verd i els seus matisos, les seves textures llises, espesses, brillants. Ombra fonda, bosc on perdre’s al mig de la metropolis. Aviat envaïrà l’antiga portalada que ja no tancava bé, allà on hi havia l’estrany drapaire, espècie de guardià del lloc (que es va resistir desesperadament a deixar-lo), que assenyalava l’entrada amb els seus humils tresors – objectes de transaccio – i interpel.lava interlocutors absents, en una ronda infinita que desenrotllava al ritme dels seus discursos i dels seus gestos maldestrement teatrals. [….]

 Aviat tot aixo serà arrencat, arrasat. No quedarà res dels sis claustres simètricament repartits al voltant del pati central (on es tenia aquell que corria cap a les dones dient de la seva veu estranyament mudada : « dona’m llet ! »), dels bancs de fusta que retenien la calor, de la misteriosa caseta quadrada, foradada per la llum, de la immensa escala de marbre que es regirava sobre si i que duia a la sala gran on sèien les autoritats d’un temps ençà – fosques com el vellut de les cadires de respatller dur, carregosament esculpit, i com els murs de la biblioteca encatifats de cientifics llibres amb titols tancats sobre si mateixos, estranys, gairebé afàsics. No quedarà res de l’església, del teatre, de tota aquella llum a l’estiu, d’aquella frescor, ni del fred tan intens a l’hivern, ni del silenci ni de les veus perdudes que no arribaven més enllà, inenarrables, i que potser no tornaran a sorgir mai més, altrament clausurades o potser definitivament anacroniques.

 

 

Enciclopedia de vida 4

 

 Carlos García

Llegué al Mental  

Y conocí persones diversas de las que conservo por una razón u otra admiración y amistad. Diversas en edad, condición, visión del mundo, ideales y manera de ser. A pesar de su diversidad compartían un afecto y una humanidad que estoy seguro potenciaban el efecto terapéutico de los tratamientos realizados. También conocí las fracturas generadas por el personalismo, la ambición y la dificultad en mantener colectivamente una herencia de gran valor para la sociedad que la administra. 

El espacio físico era singular, pero estaba degradado por la falta de mantenimiento. Sin embargo, alojaba dedicación personal y trabajo en equipo, estaba en la cresta de la ola de las innovaciones terapéuticas y del conocimiento.  A lo largo del tiempo he ido valorando estas primeras experiencias en la asistencia como ejemplares.  

Los pacientes se beneficiaban de abordajes comunitarios, psicoterapéuticos, familiares-sistémicos y psicofarmacológicos en proporciones diversas según fueran de larga estancia, de media o de corta estancia y según el equipo asistencial de referencia. Los de larga y media estancia formaban parte de la comunidad del barrio, caminaban por sus calles y tenían sus relaciones y conversaciones en los bares del entorno. 

Siento como un privilegio el haber podido compartir aquel momento en aquel lugar, con las persones que conocí. Las enseñanzas fueron múltiples y variadas; desde el trabajo en equipo, la constante búsqueda de las claves de la enfermedad, la pertenencia a un grupo estimado, pero también la fragilidad de los débiles y cómo nos cuesta en este país mantener las herencias de valor.