Teresa Fuentebuena (C.V.)

Havia treballat en oficines militars i diplomàtiques durant la guerra civil i la post-guerra a Girona i al Rosselló. Havia tractat amb capitans generals i governadors, amb cònsols i amb refugiats. I amb espies i contra-espies. Domina la llengua anglesa – en dona classes a la Mercè, la companya de tardes que per fi m’han posat fa unes setmanes, ja era hora! - i parla i escriu correctament el francès. Fa mes de vint anys va ser ingressada aquí a l’Institut Psiquiàtric. En té més de cinquanta i ja no en sortirà.

És molt educada. En el seu parlar hi descobreixes de seguida intel·ligència i cultura. Quan conversa amb algú ho fa amb posats molt amanerats i amb una cortesia exagerada. Normalment és extremadament discreta i es relaciona molt poc amb la gent. Mai es fica en res ni molesta a ningú. Esquiva tant com pot el contacte amb els altres i si li busques conversa s’esmuny i fuig amb moviments ràpids i lleugers. Tota ella petitona, té una  carona de rateta que amaga la major part del temps darrera d’uns cabells deixats anar, grenyosos i despentinats. Quan mostra la cara, cosa que fa molt de tan en tan, ho fa amagant-se darrera un somriure forçat i fugisser. Sempre apressada, carregant amunt i avall bosses i paquets i mes bosses, mai té un minut per aturar-se i parlar amb ningú. Gairebé mai se la veu fent rotllana al voltant de l’estufa de closques d’ametlla, punt de reunió habitual en els mesos de fred, o davant del televisor, com fan la majoria de senyores. Si alguna vegada hi és  es situa en un racó apartat sense xerrar ni mirar-se ningú.

Al Club Social –n’és assídua perquè és addicta al cafè- sol seure en una taula solitària que hi ha al racó, darrera la taula de billar, en la penombra. Aquest és l’únic lloc on se la pot trobar més o menys quieta i reposada, tot i que no para de fumar tot fent ganyotes, gesticulant i parlant sola. Sí, és una persona molt xerraire, molt loquaç. Però sempre parla sola.

Si aconsegueixes aturar-la i parlar-hi, deixa anar una tirallonga de frases i exclamacions a tal velocitat que és impossible comprendre’n res. Així que acaba el seu incomprensible monòleg, rondinant, ple de queixes i protestes, s’acomiada ben de pressa però això sí, molt cortès, demanant disculpes. Al·legant excuses de feina - treballa al “costurero”- es disculpa de no poder seguir allargant la conversa.

Sovint sembla expressar que es sent acusada d’una cosa o altra i se’n justifica entre reverències  genuflexions histriòniques, mentre s’allunya amb posats que semblen voler dir “jo no hi puc fer res” o fins i tot explicitant “lo siento mucho pero no es asunto mio...”

És com un rata. La seva dèria en acumular andròmines fa pensar en la síndrome de Diògenes. Dedica la seva vida a la recol·lecció de trastos vells, deixalles i tota mena de coses llençades. Dintre del seu gruixut abric -amplíssim en relació a la seva reduïda talla- hi guarda de tot, des d’ampolles de vidre o de plàstic buides, fins el mes gastat i espellofat raspall de dents, cobert de ronya; bosses de plàstic  i tota mena de coses inútils. Ella mateixa, la seva tauleta de nit, la roba del seu llit, els ferros del seu somier, el seu armari , tot plegat constitueix un exemplar insòlit de contenidor humà. Com un drapaire d’ofici, busca i regira a les escombraries, als cubells de brossa, a les papereres, per tots els racons de les voreres del carrer i pels solars del barri... Nines trencades, burilles, encenedors usats, mocadors i drapots vells, boletes de paper d’estany, cintes, betes i fils podrits, cordills anuats, botons de totes mides, taps de coca-cola, llaunes, bidons d’oli..tot el que arreplega s’ho va posant entre el jersei i la brusa, o a sota la combinació, a les calces, als punys de l’abric, a les butxaques, sota el folre de la jaqueta, dintre dels mitjons i ho trasllada al magatzem general: el seu llit i el seu armari, per ... ves a saber! Tota ella és un contenidor ambulant, un servei de vintiquatre hores de recollida, transport i conservació de deixalles en col·lecció. Com si tingués una necessitat imparable d’incorporar i tenir ben a prop, tota la merda del món; o potser és tracta d’un desig de donar valor a tot el que el món menysprea? O potser sent una mena de satisfacció estranya sentint-se rica amb la misèria que els altres llencen?

És molt difícil  sondejar res del seu passat. Declina de seguida el tema i fuig d’estudi. Si li arrenques uns mots, sol parodiar les veus i escarneix la persona sobre la qual està parlant, amb teatralitat i reproduint els diàlegs que només insinua. Actuant com actua eludeix la comunicació franca : en el poti-poti dels diàlegs incoherents que fa veure que relata i que et confonen, no li costa gens canviar de tema.

Només en una ocasió vareu aconseguir arrencar-li quatre anècdotes del seu passat. Va ser en una de les entrevistes que com estudiant en pràctiques de psicopatologia, tu i dos companys de la facultat, hi vareu mantenir. Era una de les primeres vegades que trepitjàveu el manicomi. L’astorament que sentíeu no us va permetre copsar amb atenció tots els detalls de les seves explicacions. Per a vosaltres, principiants inexperts i joves, aquell era un discurs massa confús.

Éreu dos nois i una noia, tots tres amb l’imprescindible bata blanca dels estudiants en pràctiques, asseguts darrera una taula molt petita, en un quartet altíssim de sostre que volia ser un despatxet. De fet era el despatx de la psicòleg de la Secció. A l’altre cantó de la taula i més ensotada, en una cadira més baixa que les vostres, una dona petita i esgrenyada, aparentment intel·ligent i rica de vocabulari, expressiva i afectadament divertida, responia amb molts subterfugis les vostres -segurament impertinents i absurdes per ella- preguntes.

No quedava gens clar si l’any 44 va tornar a Girona d’on havia marxat durant  la guerra civil, o si se n’havia anat a Perpinyà a treballar pel Govern francès. Tot ho responia ambiguament, acceptant i desmentint a la vegada, afirmant i negant, canviant i modificant constantment les ja dubtoses dades que extrèieu i li exposàveu de la seva Història Clínica. Una Història Clínica vella i polsosa que es remuntava a uns 25 anys enrere, de quan va ser ingressada i que intentaveu infructuosament de fer quadrar amb el que ella explicava amb gran confusió.

Aquella dona us introduí en un galimaties d’espies i contra espies a l’entorn d’una història de pel·lícula que anava d’una amant del capità el nom de la qual ella havia de silenciar forçosament si no volia ser castigada. Hi havia camps de concentració, fugues i detencions, certificats de defunció negats, visats venuts i credencials falsificades. Un volcà d’informacions disperses i incoherents que us va deixar aclaparats. Ella, aquella estranya dona que teníeu al davant i que veieu per primera vegada a la vostra vida,  us responia amb explicacions indefinides que només havia estat una secretària, que picava a màquina, que feia d’intèrpret, que anotava cites a l’agenda i traduïa cartes. Que sempre havia estat treballadora i molt disciplinada, ordenada i, sobretot, innocent de qualsevol cosa que se li volgués imputar.

Es diria que la Fuentebuena és una dona paranoica que no pot ni vol sentir-se culpable. Tothom l’acusa però ella és innocent, no es considera responsable de res. Sigui el que sigui allò de que se la pugui acusar ella sempre ho ha fet tot per ordre d’algun superior, per obediència. Si al final, resultava que l’havien enganyat significava que tots eren traïdors però no pas ella. Quina culpa en tenia ella d’haver estat enganyada?

A la Secció, poques vegades crida, però quan ho fa és perquè esta emprenyada de debò i acostuma tenir raó. Algú s’ha excedit en l’aproximació als límits de la seva persona que ella marca amb tota claredat. Els límits d’una intimitat que no vol ser envaïda. Una frontera que només pots passar acceptant les seves condicions i amb el seu degut consentiment. Si no va així, la seva reacció és d’airada i justa indignació.

Descobrir-li els seus tresors, per exemple, es una intromissió en aquest intimitat tan recelosa. Els cuidadors o el personal sanitari només podem practicar-li un registre molt de tant en tant després d’haver discutit molt amb ella per convèncer-la de la necessitat de reduir el volum de “genero” del seu magatzem de rampoines. De vegades passen mesos abans no cedeix a concedir el permís. I el magatzem es va omplint a vessar.

Perquè ella mai no molesta ningú. Per això exigeix un tracte similar. Si algú gosa ser impertinent amb ella no triga gens en llençar-li de la seva llengua els mes ofensius improperis i insults. Des de “desgraciada ignorant i maleducada” fins a “gossa-vella-filla-de-puta” , és capaç de proferir tota una gamma ben variada de vituperis ofensius. Una cop ha descarregat la mala llet, fuig ràpidament pel forat de l’escala que puja als dormitoris o darrera la porta de sortida al corredor, per no allargar mes l’encontre. Mentre es va allunyant corredor enllà o escales amunt,  es queixa i lamenta, cridant sola i maleint-ho tot, rondinant de la gran paciència que  s’ha de tenir per suportar “totes aquestes boges malcriades”.

La Fuentebuena té també un punt de coqueteria, tot i que no ha semblat mai que busqués tenir relació amb cap home. Només que, amb tota la seva deixalleria incorporada, és molt presumida. De tant en tant apareix amb una flor a la solapa o amb estrambòtics ornaments als cabells. Es pinta les ungles i es posa arracades de creació pròpia que improvisa amb els seus tresors. És presumida. Quan està contenta fa uns posats de ”ai! mira’m i no em toquis” que ens sorprenen i ens fan gràcia de debò. Una piga graciosa que té sota els ulls maliciosos li dona un toc discret de picardia femenina, i ho sap. Però no és manifestament seductora ni sembla buscar ni necessitar ningú. En realitat és molt independent.

El contingut de les seves idees, els seus pensaments i el seu món afectiu, són un misteri per a tot l’equip, un enigma inquietant. No sabem res de la família ni d’amics, ni de ningú que vingui a visitar-la ni que hi tingui relació de cap mena. Ningú que la convidi per Nadal o simplement que vagi a buscar-la per sortir a passejar. Està sola al món. Només es té a si mateixa i a les seves estimades andròmines. S’ha quedat ben sola al món. No ho havia estat quan era lliure. Coneixia gent, càrrecs importants, amics  segurament, persones influents, comissaris, politics, militars, relacions, món. Quin cas de vida! Com i perquè es va operar aquest canvi radical? és impossible esbrinar-ho.

A la primavera, un dia, entrà al despatx, sobtadament, alçant un ram de flors enlaire, lligat amb un llardós cordill de plàstic i exclamà exultant : “La primavera ha venido, nadie sabe como ha sido”. I va marxar tot seguit, tal com havia entrat, feliç i alegre.