És una de les poques senyores que tenen vaixella pròpia. Les altres, en general, mengen amb els plats vells i gastats de duralex que l’Administració proporciona a les seccions. Són uns plats que en un temps havien estat transparents. A còpia de ratllades de forquilla i ganivet, de cullerades sorolloses, han adquirit una opacitat quasi completa que els dona un aspecte trist i precari de pobresa en comunitat.
La Carmen amb els guanys del seu treball –fa neteja i planxa roba en un parell de cases particulars, fora de l’Institut- s’ha proveït d’uns brillants i rutilants plats, vasos i copes de color verd que són el seu orgull i l’enveja de les seves companyes de taula.
Cada dia baixa de la seva habitació - té una habitació independent - cap a dos quarts de set, amb la seva vaixella particular i fent-ne tanta ostentació com pot, para el seu tros de taula amb perfecta ordre i simetria.
Aquests dies, malgrat l’abaltiment en que es troba, compleix igualment amb el seu ritual. Es tracta de seguir desmarcant-se d’aquell grapat de “noiets tocats del bolet” tal com ella qualifica les seves companyes de secció - per ella, totes les senyores de la Secció son “noiets”. Tot i no tenir gana, tot i no trobar-se bé, la Carmen vol seguir distingint-se de les altres i demostrar la seva superioritat econòmica guanyada amb l’esforç del seu treball. Amb les suors i les fatigues de l’anar i venir amb metro, cada dia, de les cases on treballa, es guanya un sou amb el qual es pot permetre tenir la -segons ella- millor vaixella del menjador. Tot i sentir en el seu interior el cuc verinós de la tristesa i la depressió, no vol renunciar al ritual quotidià que la distingeix de la resta de pacients. La resposta breu i concisa de la Montserrat Alzina, doncs, no fa sinó donar sentit a la paradoxa: “Posa els plats, els coberts i la copa, i després no sopa, no té gana”.
La Carme quan es troba així, trista i decaiguda, explica somnis d’angoixa en els que és atacada per un estol de “fantasmes” violents, fantasmes que l’assetgen per maltractar-la, violar-la i fer-la patir. Els anomena així “fantasmes” i els hi atribueix una existència real, tangible. Està convençuda que existeixen de debò i sovint us acusa a vosaltres els cuidadors, de ser els qui promoveu els seus atacs nocturns i que en sou còmplices
De dia, però, no li fan cap por. Se’n riu d’ells... i de vosaltres que li envieu uns essers que, en el fons, acaba considerant inofensius.
De natural és una dona riallera i fresca. Sorda com una tàpia, ho interpreta tot com li dona la gana i els equivocs que en sorgeixen us fan riure a tots. Només a base de grans crits a l’orella aconseguiu rectificar alguna de les seves percepcions distorsionades.
Té una dèria extraordinària pels collarets de bijuteria barata, d’un mal gust escandalós. Arracades, braçalets, perfums ofensius i potingues llefiscoses, omplen el seu dormitori. S’adorna i s’empolaina amb gran entusiasme i es troba tan “guapa” que la veritat és que ens fa contents de veure-la tan contenta i satisfeta.
La seva habitació és un autèntic aparador de joguets i nines emparifollades, records personals de tota mena i sobretot, moltes, moltes mares de deu fosforescents -de Lurdes i de Fàtima- i estampes de sants a les parets. Una macedònia esperpèntica i surrealista de pietat religiosa i frivolitat mundana.
És molt responsable en la seva feina i exageradament treballadora. Cada dia -perquè treballa tots els dies de la setmana, menys diumenges- arriba al vespre esgotada, havent ultrapassat el límit de la seva resistència física. Després, tot el que guanya s’ho gasta amb el capricis que li fan tanta companyia.
Pel que fa les seves idees delirants, els seus “fantasmes” nocturns, és fàcil i divertit fer-la enfadar enrient-nos-en, però al final, bonhomiosa com és, acaba sempre dient amb tota tranquil·litat i despreocupació que tots plegats – nosaltres i els fantasmes – no som mes que una colla de “noiets tocats del bolet” i fa girar el dit al front com dient que a tots ens falta un cargol.
Va passar un època que es va enfonsar . Amb una expressió tristíssima a la cara i arrossegant els peus sense esma, es negava a sortir del manicomi. Deixà d’empolainar-se i d’adornar-se amb penjolls i perfums i s’abandonà al sòrdid confort d’una bata de boatiné de color rosa i sabatilles, per dedicar-se només a rondar armaris i dormitoris, endreçant la roba i les sabates dels “nois”, planxant i rentant, seguint el típic ritual obsessiu que va aprendre de la “hermana”, la monja que abans de la renovació de personal, manava i disposava el dia a dia de la Secció.
Sortosament per ella – i per la nostra alegria- només una breu temporada caigué en aquest estat. Se’n va refer aviat - ni la metge ni la psicòleg ni ningú, sap ben be com- i va tornar a ser l’activa i afectuosa “noiet” de sempre, que us abraça i us fa regals, perquè ella té “més dinerets que tots els altres noiets tocats del bolet”.
El sintètic diagnòstic que en va fer la Montserrat Alzina, doncs, per desdramatitzat i senzill, no era gens equivocat. Senzillament el que li passava a la Carme Medina era que “posava els plats, els coberts i la copa i després, no sopava, no tenia gana”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada