La Josefina Solsona viu esperant la vinguda de l'arcàngel Sant Gabriel. Cada matí es lleva amb l'esperança de veure'l arribar. Tot el que espera a la vida, és que Sant Gabriel vingui a buscar-la per endur-se-la d'aquella casota de l'infern, per sempre més. D'aquella casota on fa més de sis-cents anys, Satanàs, després d'arrencar-li el cor, la hi va tancar.
Sempre està a punt de marxa, per quan arribi. Per això du en tot moment, penjat del braç, el seu coquetó monederet de xarol de color verd poma. No se'n desfà mai, ni quan dorm, que el té ben a la vora, sobre la tauleta de nit. Ni a l'hora de dinar. Ni tan sols per anar al water. Vol estar a punt per quan l’arcàngel arribi, per que està convençuda que no podrà fer-lo esperar ni un segon. Que se l'endurà d'una revolada ràpida com tot ho fan els arcàngels del cel. Una revolada tan ràpida com la que va fer el dimoni quan la partí pel mig en dues parts: en el cos d’una banda i la vida de l’altra.
Dins dels monederet hi porta les quatre coses indispensables que necessita per tornar a casa : el carnet d'identitat, un mocador de fil ribetejat amb floretes brodades de colors i dues fotografies que guarda amb zel de quan era petita. La Josefina sempre va molt ben vestida i endreçada,ben a punt de sortir ,per quan arribi el moment anhelat.
El seu pensament es ple d’esperança. El dia que l’arcàngel vindrà se l'emportarà cap a casa, que és on ha d'estar, amb els pares i els germans, com abans, com sempre des d'abans d'aquest últims sis-cents anys. Perquè la Josefina compta els anys de la seva vida i de tota la gent que l’envolta per centenars. Així és el seu deliri: tornar a casa, com abans, tornar a la casa familiar de Sabadell, amb el seu jardí, amb la mateixa tanca que el separa del carrer, amb els mateixos mobles a l’interior,amb la mateixa harmoniosa i feliç vida familiar brutalment destrossada aquella nit diabòlica de tan mala memòria.
Perquè ho recorda com si fos ara que, quan ella dormia al seu petit dormitori, Satanàs, tot d'una, se li acostà amb els “elèctrics” i li foradà la pell a l'alçada del coll –“mira, mira, encara s'hi veuen les marques” i t’ho ensenya – per robar-li els “diamants del pit”. Després amb més elèctrics clavats al ventre i a les cuixes, li arrencà el cor que caigué relliscant pel seu pes, vagina avall, a terra. El dimoni ho collí tot, cor i diamants i s'ho endugué, deixant-la a ella amb el cos partit.
(Els elèctrics és un mot d'ús molt corrent entre els malalts crònics de l'hospital. Prové d'una deformació col·loquial de la paraula tècnica electroxoc. Gairebé tots els pacients que porten més de vint anys d'internament parlen sovint dels elèctrics. I ho fan sempre amb angoixa, por i ressentiment. Els identifiquen moltes vegades amb tortures integrades als seus deliris o els recorden simplement com a càstigs que monges i metges els aplicaven quan no es portaven bé. Es solien fer a “La Redonda”, al pati de St.Miquel, l’ultima dependència del Departamento de Mujeres, al fons del llarg, sinistre i altíssim corredor)*
Des d'aquell dia fatídic hi ha dues Josefines. Una, restà allà, dormint, ajaguda al llit. L'altra, sense cor i sense els diamants del pit, foradada la pell per ferides de cicatrius perpetues, només cos desencaixat de qualsevol ànima, segrestada pel dimoni, va ser presa, emmanillada i conduïda a aquella casa d'”exiliats” i “captius” del món que és propietat de l'infern. Aquella casa on xinos, jueus i els negres de l'Àfrica -les tres grans races dominadores del món- castiguen i torturen les indefenses víctimes que el dimoni hi ha tancat.
Somniadora, bona persona i empapada de la lògica redemptora d'Els Pastorets, únicament pot enfrontar-se a tant de mal amb l'ajuda poderosa dels exercits celestials. Només els àngels i els arcàngels comandats pel més gran dels capitans, Sant Gabriel, podran vèncer i aixafar per sempre la serp verinosa del Maligne.
Ara bé, la realitat, l'autèntica realitat en la ment torturada de la Josefina, és que el Sant s'encarna en en Gaby, un noi que fa el torn de nit a “Santa Maria” la secció veïna de la nostra. Cada vespre, ella l'espera al llindar de la porta de la Secció o de vegades fins i tot s’arriba a la Porteria del Departament de Dones i el veu passar pel llarg passadís. La Josefina sent per ell un gran, inconfessat, inconscient però tanmateix ben manifest i expressat, amor platònic. Als seus ulls, en Gaby - Sant Gabriel en persona, vaja! - és la personificació de la Bellesa així en majúscula. Si mai li parlem d'ell s'enriola com una adolescent i es ruboritza amb un pudor completant innocent, candorós, infantil.
De lluny la Josefina sent que el sant - en Gaby- li parla. Li anuncia que el dia de l'alliberament és a prop. En realitat, el Gaby de debò, gairebé no la coneix ni s'ha fixat amb ella. Fins s'oblida de saludar-la, de vegades... però ella assegura que ho fa per dissimular. Que quan li parla “de lluny”, sí que li diu moltes coses.
Perquè nosaltres, tots nosaltres, metges, cuidadors i infermeres, personal sanitari i administratiu, tots som àngels vinguts del cel, enviats com primera fila d'avantguarda per ajudar-la a marxar cap a casa quan el moment del retrobament amb la seva Josefina sigui arribat. Tots som “querubins de l'última fornada, àngels joves” - només teniu dos-cents o tres-cents anys com a màxim - i sou allà per salvar-la i retornar-la a la seva vida autèntica, la veritable, la d'abans. I quan això sigui, per fi, ja no caldrà que hi hagi aquesta casa, ni “tanta gent aquí tancada” i tothom se'n podrà tornar amb els seus de debò.
El seu anhel màxim doncs és reintegrar-se físicament i espiritualment en la vida i el cos de l'altra meitat, el seu jo perdut, la seva “Josefineta”, la veritable, la real i feliç Josefina Solsona, la que d’ençà de l'accés demoníac continua vivint de debò, al carrer, amb un cor i una vida de debò, casada amb Napoleón Bonaparte, residint ara a Paris, ara a Cerdanyola, segons el moment i les fluctuacions del seu deliri, mare de dos nens i una nena, la petita, protagonistes tots de mil peripècies, trifulgues i anècdotes plenes de detalls que explica amb absoluta certitud... i que es van succeint com si d’una sèrie de televisió o d’una novel·la es tractés.
La Josefina, ella, la que vosaltres tracteu diàriament, no pot fer petons, ni carícies. No pot riure ni somriure. No pot estar contenta ni ser feliç, per què sense cor només és un cos captiu que no pot estimar. Tota ella és una gran pena buida d'amor. Necessita “enganxar-se a l’altra”, per viure com abans. I només l’arcàngel sant Gabriel ho podrà fer. I quan diu “enganxar-se”, t’abraça i empeny el cos cap a tu,com si intentés fondre’s amb tu, amb un impuls que fa pensar en un moviment eròtic, sexual, quasi coital.
I tanmateix la Josefina de veritat, la que nosaltres coneixem, la que hi tenim relació diària, és una persona tremendament carinyosa, amb una exuberància d'afecte que ens desborda. Amorosa i patidora com una mare pels seus fills, fa que ens sentim molt estimats per ella.
Però un gran temor, de tant en tant l'envaeix. Que l'altra Josefina mori. Què seria d'ella ? Quedaria condemnada pels segles dels segles a seguir malvivint, mig vivint, només meitat incompleta, entre les parets d'aquella casa del dimoni, dels xinos, jueus i negres del món. Quan aquesta por li ve, l'angoixa li glaçà el moll dels ossos, el pànic la paralitza. Sorda, cega i muda, es clou sobre si mateixa, com una cuca i costa molt treure-la d'aquest estat. Catatonia, en diuen els metges. De fet és una por que afecta i inclou a èpoques a tots els malalts de la casa. Perquè si això passés, si l’altra meitat morís, tot el manicomi restaria condemnat com ella i amb ella, a perpetuar eternament l'immens absurd. Per la Josefina, tots els malalts del manicomi son, a la vegada, com ella, dobles, altres dobles o particions d'altres persones sanes i normals que viuen a fora i que hi fan una vida normal i corrent. I gairebé tots son gent de la seva família, parents, sobrevinguts, noves generacions, etc. Tots son de Sabadell o familiars de gent de Sabadell. "Aquesta és la meva tia Eulàlia" diu amb tota convicció, assenyalant una dona de “Santa Maria” que passa pel corredor. I t’ho diu xiuxiuejant a l’orella vigilant que no la senti ningú, amb uns ulls esbatanats, esverats i oberts com taronges. Si goso contradir-la s'indigna sulfurada ? "Va! Tu també fas com tots, que ho volen amagar tot? Quina poca solta!"
Tots ells, tots, si la seva Josefina es morís, quedarien condemnats a seguir amb aquella inacabable comèdia sense sentit, un veritable drama per tota l’eternitat. Només quan l’arcàngel vingui i desfaci l'embolic del maligne, el manicomi podrà desaparèixer. Llavors sí, llavors tothom se'n podrà anar a casa. Salvant-se ella, tothom es salvaria.
Cal dir-ho per acabar d’entendre-la : En realitat hi ha un cas, un home de Sant Rafel que sí que és de debò germà seu. Gairebé mai es parlen.
Que l’Arcàngel Sant Gabriel ens guardi del pecat i ens salvi de la condemnació eterna!
La història de la Josefina, allò que és punyent del seu discurs, el fons que ens toca una fibra profunda del nostre pensament –sempre limitat i parcial- és que tota ella constitueix una metàfora fantàstica, viscuda i poètica, de l’opressora realitat manicomial – i mundana- del pas dels boigs – i dels homes en general- sobre la terra.
No es pot dir que res del que diu sigui mentida o irreal. No es pot dir que les seves afirmacions siguin falses: el seu “cor robat” és la vida que li han pres, la vida que no ha pogut viure. El “diable” de la dolenteria i del mal és la personificació de la causa del seu fracàs existencial. El manicomi com a purgatori, és el pas transitori, vall de llàgrimes temporal, cap una vida més alta de recompenses i de benestar. Els “electrics” són càstig i terapèutica innoble que usurpa els “diamants” mes preciosos i rics del nostre esperit, allò que tenim de més bell per oferir al món, la puresa original arrabassada, saquejada, violada. Les forces del be no ens acaben d’ajudar, tot i haver-hi una promesa formal de recuperar el paradís perdut. “L’Arcàngel Gabriel”, salvador i guaridor de totes les ferides, noble, hermós i valent, lluita contra el Mal i és l’únic que el pot vèncer per sempre més, fent desaparèixer no només el sofriment individual, sinó tots els sofriments de tota la humanitat, enquibida tota ella en el gran manicomi, l’hospital psiquiàtric que és en realitat la terra sencera: si ella es redimeix ella ens redimim tots.
La “Josefineta” de la Josefina – la “seva” Josefina- viva i activa en la societat que ella li ha estat negada, és mig feliç, només com som generalment tots en aquesta vida, que som mig feliços només, que sempre ens falta alguna cosa per enganxar-nos-hi i acabar essent feliços del tot, sempre buscant, anhelant, esperant...
No es pot dir que res sigui mentida. És un llenguatge estrany, grotesc, surrealista, metafòric, diferent, però te la calor entranyable i humana d’un relat senzill, com el d’un conte o d’una rondalla, heroic i quotidià alhora. Hi palpita càlid i esperançat, tot el risc de viure, tota la il·lusió de trobar en la vida que ens ha estat donada l’alegria de viure. Hi ha la fe més absoluta amb l’harmonia i la comunió entre els homes, entre el món i l’esperit.
Al marge de les obvies distorsions del llenguatge que només des de mirades massa estretes es poden menystenir, aquestes son les profundes veritats ocultes que bullen incessantment per sota del deliri de la Josefina i també del nostre existir. La Josefina ens les ofereix, nues però ben encarnades, amb un punt elevat de sofrença, i ens les remou amb neguit a través del seu deliri, amb la seva manera de mirar-se el món i la vida tal com se la mira: amb un ulls d’infant enlluernats de bellesa i a la vegada terroritzats de pànic. Un mirar amb ulls d’infant que cap procediment científic, tècnic o psicològic ha aconseguit arrencar-li.
*(No és exagerat imaginar com devien ser en realitat, de terrorífiques i cruels, aquelles sessions col·lectives en les que s'administrava aquella "moderna" tècnica de mutilació mental sovint defensada amb absoluta fe científica.
Sense anestèsia prèvia, en viu, conduits barroerament i per força pels hermanos (!!!) ben cepats i fornits, subjectats i immobilitzats amb camises de força, els malalts eren disposats en fileres de llits, des d'on amb els ulls oberts sense tapar, cada un d'ells podia observar com els altres rebien la descarrega fulminant a les tempes, i com s'acostava poc a poc el seu torn, el moment de rebre l’impacte convulsivant, epilèptic, diabòlic, del qual sabien molt bé que no podien escapar.
No és exagerat d'imaginar aquestes sessions anomenades d'electroteràpia, plenes de crits i d'esglais, com un espectacle esfereïdor, dantesc, paorós. Amb intents completament impotents, ben segur, d’inútil revolta. Sessions que vull creure que han passat a la història, trista i vergonyosa història - que no llegenda, si us plau! - de la psiquiatria. La mateixa trista i vergonyosa història de les injeccions de compostos sulfurats - els sulfals! també molt recordats per la majoria dels malalts crònics - o d'aiguarràs - si, aiguarràs! - a l'interior de les articulacions. I els comes insulínics i tantes altres barrabassades amb les que, en nom de la caritativa medecina moderna, s'han destruït i destrossat vides i esperits, persones.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada