La Luisa Montes em fa germà seu, amb nom i cognoms, d’un cop de document escrit amb lletra que vol ser de cal·ligrafia anglesa, tremolosa i guerxa, de velleta, llegible com la lletra d’un nen petit:
“Juan Montes Sanchez Sres un Niño de Asturias. Lo recibe doña Coliflor – una Miñona de su señor. Un dia los dos fueron a bailar muchas gracietas por hacerme bailar. Sr. Conde me figurava que savia bailar”
La Luisa, una dona baixeta, moreneta i molt bufona, amb una mirada sempre somrient i dolçament seductora et tenia el cor robat. La recordes amb una ma a la galta, inclinant lleugerament el cap a la seva dreta i mirant-te somrient i aclucant una mica els seus ulls verds, brillants i preciosos. T'agradava ballar amb ella al Club Social i ho feies moltes vegades.
Parla poc, sempre en castellà i tot el que diu és sempre graciós i delicat. Enraona amb una certa cantarella, i amb molts diminutius i expressions coquetes que m'ajuden, en aquelles hores sovint massa tristes i llargues, a tenir-hi estones de converses un punt humorístiques i plenes de simpatia.
Estic segur que de jove havia de ser una noia plena de gràcia i simpatiquíssima.
La Luisa, viu molt aïllada de la resta de dones de la secció. És d’un tarannà pacífic i obedient, mai provoca conflictes ni baralles ni discussions.
No oblidaré mai, la Luisa, com no oblidaré el seu ritual tan típic en molts malalts mentals crònics, que consisteix en donar voltes i voltes al voltant d’una columna o, en el seu cas, de la sala del “costurero”. I sempre cantant suaument sotto voce, melodies infantils o populars.
El seu escrit, fet amb la seva ma,[i]el devies interpretar com un senyal d’agraïment per haver-la tret a ballar a la festa, una agraïment no exempt d’una certa ironia : “me figurava que savia ballar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada