Remedios Tejeda (M.R.)

Fa uns deu anys que està ingressada i diagnosticada, en la Història Clínica que se li obrí aleshores, d'Esquizophrenia Praecox.

Segons informa aquesta Història, el motiu principal de la seva reclusió va ser l'alta freqüència d'agressions contra mare i germanes.

Actualment té trenta anys, i malgrat els esforços que fa l'equip terapèutic de la Secció, no es troba un tractament adequat que doni sortida als seus confusos conflictes. El seu pronòstic, tot i haver-hi alguna esperança, és molt incert. Períodes molt curts de tranquil·litat i de relació social mes o menys acceptable, s'alternen inesperadament amb fases de violència i agressivitat. La seva, és una violència contra tot i contra tothom, malalts, monges, metges, psicòlegs, cuidadors i mecànics i mecàniques

Justifica les seves patacades, cops i agressions, explicant que sent unes veus que la insulten a ella o a la seva mare. Pel que sembla, quan sent aquestes veus, les atribueix a algú dels presents i no és capaç de controlar l'agressivitat que li desperten de tant que l’ofenen...

Vestida generalment amb un horrible davantal brut i vell, de quadres i dubtosos tons verds i grisos, sovint es replega en la seva cadira, amb el rostre molt tens i un rictus tibat al rostre que expressa la seva profunda amargor crònica. Creuant els braços sota les aixelles, encongida d'espatlles, mig arrupida endavant, mirant fixament a terra i amb una cama sobre l'altra, balanceja rítmicament i frenètica el peu que li queda a l'aire. És un reflex de la tensió continuada i poderosa que el seu esperit -i el seu cos- acumula i ha de suportar. En el moment més inesperat, aquesta tensió acumulada, es resol i s'allibera en un atac sorpresa, ràpid, incontenible, contra qualsevol de nosaltres o de les altres senyores que hi ha a la sala, autors imaginaris de les grolleries i insults que tant l'ofenen.

... Ningú no hi vol tractes. Viu en un aïllament afectiu absolut.

Qui pot dir que la coneix? El seu contacte amb la gent, l’única relació que té amb els altres, es redueix a les ocasions en les quals, obligada per les seves percepcions al·lucinatòries, busca la baralla. Aleshores, potser, en el fons, és quan la Remedios pot sentir l'alteritat, el contacte necessari amb l'altre per a sentir-se algú, per a sentir-se ella mateixa. Potser aleshores, satisfà, més que la necessitat de pegar, una aberrant, perversa,  narcisista necessitat de ser pegada, maltractada, és a dir, tocada. Per a sentir d’alguna manera que  és algú que efectivament viu. No ho sabem. Només és la interpretació que guiats per la doctora Mercedes Rios, la cap de la Secció, ens n’hem format...

CARN DE MANICOMI

...El mon intern de la Remedios és un món confús i molt complicat de sentiments contradictoris i sense nom. Pegant, demana ser pegada. Com més odia, més expressiu és el seu somrís, més cruel. Insultant, deu sentir que estima. Sofrint és sent reafirmada. Fent sofrir es castiga i es revenja.  Destruint, reafirma un jo molt dèbil. Per demanar compassió, amenaça. Un veritable caos d'incomunicació total amb els altres i amb ella mateixa. I així, viu sola i inadaptada entre inadaptats, incompresa i angoixada fins a l'extrem. Un drama humà, profondament trist, al qual no sabem trobar sortida.

I és que no hi ha, en la seva ment, un deliri estructurat on agafar-s’hi. La conspiració en contra seu és general i difosa, inconcreta. No hi ha uns fantasmes definits. Qualsevol, en qualsevol moment - només cal que sigui a la vora - pot encarnar el seu fantasma d'aquell moment. I aquell serà l'objecte de la seva relació, en el punt més alt de la seva pervertida capacitat de comunicar-se.

S'odia tant a si mateixa que necessita provocar l'odi en els altres per a que la castiguin amb duresa. Així alleugereix momentàniament el seu sentiment de culpa. Però immediatament torna a sentir-se culpable del que ha provocat i el cicle es tanca tornant a començar. Sense fi. Per sempre.

La percepció de la realitat, en termes generals i deixant de banda les veus que diu sentir, és normal, no distorsionat, com en els esquizofrènics de quadre típic. Els rostres i i les imatges de la televisió son interpretats com el que son i no com a ser fantàstics o símbols delirants, com passa amb molts esquizofrènics de la casa. La gent, per ella, som efectivament persones i la nostra vida real no és interpretada per ella en clau de deliri ni de paranoia estructurada. Comprèn el mon i les coses quotidianes sense distorsions però els seus conflictes mai no son verbalitzats. No els podem -ni pot, ella mateixa- identificar. Si mai li preguntem què li passa realment, el més expressiu que arriba a dir és : "que no sé si estoy loca o qué, que no sé qué me pasa". És una angoixa en estat brut, sense definició ni forma. Com si en realitat no hi hagués conflicte.

Perquè no hi ha metàfores, no hi ha deliri. L'únic temor que expressa explícitament és el d'acabar com totes aquelles "viejas sucias y asquerosas" que l'envolten. Aquest és el seu temor definit. I en canvi, segurament, fent una interpretació més profunda, una por molt més gran la té absolutament presa, bloquejada : la por a posseir una identitat, la por a ser...

Anar pel carrer amb ella, o en el metro, em provoca una sensació gran d’incomoditat: és com portar un pal al costat. Tibada i rígida com una senyora altiva i encarcarada, no pot caminar amb naturalitat, no mira res ni ningú. Té tanta por de les mirades de la gent, va tan tiessa, que atrau totes les mirades. Fa tot l’efecte que sent a la pell una amenaça constant de ser mirada, potser tocada, atacada, i és que ho sent vivament. El pànic li fa interposar una imaginària carcassa inerta i opaca entre el seu cos i els ulls de la gent. Si en aquests moments provo de parlar-hi, mirant de trencar, ni que sigui una mica, aquesta crosta impermeable que es construeix, respon amb una veu  tan fluixa, que ni la sento. Mou els llavis però el que diu és inaudible. Està morta de por. Parla de lluny, de molt lluny, fluixíssim. La por li escanya la veu.

Una incomunicabilitat total la separa cruelment dels altres i d'ella mateixa. Les seves barreres, externes i internes, son fortíssimes, denses, compactes com murs impenetrables. Dintre seu la parteixen en milers de laberints tancats, en departaments inconnexes... Per això el tracte amb ella és difícil, dur, forçat, incòmode.

La Remedios pateix una esquizofrènia amorfa, primària, sense la imaginació desbordant i fantàstica que tantes vegades adorna el discurs dels boigs. És una esquizofrènia sense poesia ni surrealisme. Només angoixa global, confusió sense mots, sentiments  sense nom, una fosca plena de forces estridents, de crits i d'esglais, de gemecs i de plors. Només por. I una tensió esgotadora per contenir la ràbia, una tensió de muscles en contracció contínua, d'extremitats encongides, immobilitzades, gairebé pètries. Una tensió mental i física que només esclata i s'allibera en les crisis incontrolades d'agressivitat i violència, per tornar-se a acumular, novament en les llargues estones de quietud nerviosa, pel seu cos sempre garratibat i  rígid, contingut,encadenat, vigilat, prohibit, negat.

Avui, la depressió, la intensa depressió on l'han conduit els fracassos terapèutics, l'han portat a tirar-se daltabaix del terrat del primer pis de la nostra Secció, al manicomi. Ha caigut al jardí on la Sra. Calvet cuida amb tant d'amor les seves flors i els seus incomptables gats. Només ha aconseguit trencar-se una cama. Les senyores comentaven que ha estat una llàstima que no s'hagi matat. Per la pau de la secció... i per ella mateixa. La crueltat del manicomi té aquesta manera d'expressar la compassió. Gairebé tothom de la casa esta convençut que l'única solució per a la Tejeda és la mort. Així de cru ho expressen moltes de les senyores: "Que la matin" - ha dit obertament la Carmeta Senalla, víctima freqüent dels cops de puny i esgarrapades de la desgraciada- que la matin, i reposarem. Nosaltres i ella".