Pascale Bardoulaud

 Fragment (lleugerament modificat) que evocava el final de l’Institut Mental 

 El Futur Anterior de Pascale Bardoulaud, 1990.

I la vegetacio, altre cop ; es menja els murs, ofega els claustres, les basses i els seus nenufars, i la font d’on sempre rajava aigua. El verd alhora protector i amenaçador, desfermat, foll, abandonat a la seva propia força, com les parets, els passadissos, els paviments, les altes finestres contra les quals la vegetacio colpeja, i que queden clavades. Arreu el verd i els seus matisos, les seves textures llises, espesses, brillants. Ombra fonda, bosc on perdre’s al mig de la metropolis. Aviat envaïrà l’antiga portalada que ja no tancava bé, allà on hi havia l’estrany drapaire, espècie de guardià del lloc (que es va resistir desesperadament a deixar-lo), que assenyalava l’entrada amb els seus humils tresors – objectes de transaccio – i interpel.lava interlocutors absents, en una ronda infinita que desenrotllava al ritme dels seus discursos i dels seus gestos maldestrement teatrals. [….]

 Aviat tot aixo serà arrencat, arrasat. No quedarà res dels sis claustres simètricament repartits al voltant del pati central (on es tenia aquell que corria cap a les dones dient de la seva veu estranyament mudada : « dona’m llet ! »), dels bancs de fusta que retenien la calor, de la misteriosa caseta quadrada, foradada per la llum, de la immensa escala de marbre que es regirava sobre si i que duia a la sala gran on sèien les autoritats d’un temps ençà – fosques com el vellut de les cadires de respatller dur, carregosament esculpit, i com els murs de la biblioteca encatifats de cientifics llibres amb titols tancats sobre si mateixos, estranys, gairebé afàsics. No quedarà res de l’església, del teatre, de tota aquella llum a l’estiu, d’aquella frescor, ni del fred tan intens a l’hivern, ni del silenci ni de les veus perdudes que no arribaven més enllà, inenarrables, i que potser no tornaran a sorgir mai més, altrament clausurades o potser definitivament anacroniques.