Desde el Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris vamos dando de nuevo vida a vecinas y vecinos de nuestros barrios, a actividades importantes de otras épocas, a establecimientos y edificios entrañables que existieron, a paisajes que han cambiado, etc. con la intención de que se siga conociendo por quienes habitan en la actualidad.
Quiero recoger, en este último artículo del Memorial del 2019, cómo transcurrió el encuentro de exmentalero/as que ya anunciamos en nuestro Blog.
Èstos fueron los organizadores: Jep Roig, Jordi Matesanz, Ramón Balcells.
Estas fueron las palabras de Ramón:
Mena de manifest, vindicació o brindis
en ocasió de la retrobada de personal de l’Institut Mental del 22/11/2019
El 19 de desembre d’aquest any 2019 farà 130 anys que el Dr. Emili Pi i Molist pronunciava aquí mateix unes paraules emocionades. Gràcies, sobre tot, als calers de la seva dona, veu acomplert, després de més de 30 anys d’estires i arronses, un somni que, com tots els somnis, té alguna cosa de pervers i fantasiós. Al dia següent d’aquell dia, 4 anys després de posar-hi la primera pedra, el Manicomi de la Santa Creu acollia els primers malalts ingressats en el terç de l’edifici construït fins aleshores. Malaltes més concretament. Dones que, la majoria, mai més en tornarien a sortir...
Una màquina de curar i tenir cura. Un enginy poderós al servei d’orats, indigents, pobres i folls, gent de moral distreta o de famílies d’upa que no et volen com a hereu. Una obra de caritat colossal d’una administració pietosa i, cal dir-ho, també Molt Il·lustre.
O un enorme calaix de sastre on encabir aquells que no caben en lloc. Ma d’obra gairebé gratuïta dins d’una colònia al servei d’una metròpoli insaciable de matèria prima que, un cop exhaurits els recursos naturals i les aportacions dels guillats de pago, no dubta a vendre’s terres i masies a qui millor les pagui i fer les martingales que calgui per ajustar les lleis i les qualificacions de sòl als seus interessos.
Tan se val hores d’ara...
El cas és que avui fa 130 anys de la posta en marxa d’aquesta casa que tanca els seus llits, després d’un trasllat dramàtic de part dels seus habitants, el 30 de setembre de 1987 i deixa de ser definitivament un equipament psiquiàtric el 23 d’abril de 1999 amb el trasllat de l’activitat a l’antic Institut Ramiro de Maeztu (abans Giner de los Ríos) seu de l’actual equipament. 130 anys d’història d’un asil en el que, des de diversos llocs, a través de contactes més aviat enigmàtics i amb les més variades intencions personals i/o de compromís amb obscures organitzacions clandestines, vam acabar treballant tots els que avui som aquí.
Va ser, tots ho sabem, una experiència intensa. Érem intrusos, nàufrags apareguts de sobte a les costes d’una platja estranya i suposadament hostil. Sense remei, aquests nouvinguts vam fer com el que es retroba amb algú del seu poble, al que mai havia saludat, en mig d’un país remot. Alguns parlàvem llenguatges semblants i ens crèiem savis i civilitzats entre indígenes incomprensibles i salvatges. Altres vam mirar d’aprendre idiomes i estrafolàries costums i renunciar a les acadèmiques formacions rebudes... Alguns ens vam cremar i altres vam trobar espais de refugi i conveniència.
En qualsevol cas, aquella diabòlica maquinària que el Dr. Pi i Molist va engegar, ara fa 130 anys, aquella oblidada província en mig del no-res, poc a poc es va rovellar i perdre la seva pàtina de lloc ignot i amenaçador. Nou Barris i Barcelona havien crescut i aquell casalot, aquell derelicte encallat entre grans blocs de pisos, avergonyia les olímpiques intencions d’un mon on la gent havia de ser neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!
I de nou, poc a poc i després d’innombrables estires i arronses, ara fa tot just (tot just!) 20 anys, el somni, que com tots els somnis té alguna cosa de pervers i fantasiós, d’una alternativa a l’exclusió i l’aïllament pel que aquesta casa va ser construïda, un nou servei obert i multifuncional, a semblança dels equipaments endegats a la Itàlia antifeixista i basagliana, semblava, ara sí, anar fent-se possible...
Compartir records i experiències, complaure’s de les nostres més que evidents inexperiències, retrobar amics, companys i saludats i, per què no dir-ho, també enemics en batalles probablement perdudes per ambdós bàndols i, sobre tot, brindar en homenatge dels centenars d’habitants d’aquesta colònia oblidada a qui, amb tota la innocència i poca traça, vam mirar de fer-los la vida més agradable... Avui, aquesta és la nostra proposta...
Salut! 22 de novembre de 2019.
Éstos fueron los músicos mentaleros que amenizaron la fiesta (quedaron más para la próxima vez):
Ramón Manen y el grupo Els Tres de Ronda |
Ramón junto a Merçè con el Romance donde recoge su paso por el Mental |
Bernardí Martorell y Jesús Besora |
El cantautor Pere Llovet |
Jordis Marfà, padre e hijo, y Bernardí Martorell |
- Fotos cedidas por Antonio Agudo y Arxiu Històric de Roquetes Nou Barris-
Pudimos constatar , que a pesar del tiempo que no nos veíamos, el vínculo de cariño que se creó en aquellos tiempo seguía intacto: risas excitadas, abrazos muy estrechos, recuerdos de todo tipo, también de aquellas personas queridas que ya no están, pero siguen bien presentes en nosotrxs.
Presenté el Blog del Memorial del Mental, con sus ya 38 testimonios de los protagonistas, y acompañé a un grupo que se interesó por las cápsulas realizadas por el Arxiu sobre la historia del mismo. La visita se completó con la maqueta puesta por el ayuntamiento, la exposición del Grup d´Historia, y los cuadros realizados sobre la Reforma Psiquiátrica <Els Murs Invisibles>, realizados en el 2018 por usuarixs del Centre Susoespai y público de las Jornadas <Calidoscopi>, expuestos en las dependencias del Ayuntamiento.
Ésta ha sido la última actividad con la que hemos despedido 2019.
Desde ella, queremos desear que nos sigamos ilusionando para expandir las actitudes saludables tanto a un nivel personal como social durante este 2020 que iniciamos.
Natiuska9 de gener de 2020 a les 9:23
ResponEliminaMuy emotivo el encuentro de mentaleros. Recuerdo de compañeros y personas. Sentimientos q se resisten a sucumbir en el tiempo. Allí pudimos notar q sentíamos lo vivido y coincidíamos en con esas mismas vivencias. Años difíciles de una Institución q las competencias gubernamentales, no protegieron y lo llevaron a su decadencia hasta conseguir desmantelar y desposeer a los enfermos de sus derechos con las consiguientes consecuencias q todos sabemos. Algunos pudimos ver q los pacientes trasladados no se podían adaptar al cambio y era muy triste verlos al visitarlos. Hay muchas anécdotas p recordar de ellos y de nosotros, en realidad se dieron vínculos fuertes entre el personal y los pacientes. También es cierto q no todos lo vivieron igual. Los intereses personales existían y algunos optaron lo q les convenía, otros estuvieron al lado y continuaron ayudando más allá...